Molt apreciades professores, em toca avui
donar-vos una sessió de formació…
El temari ens diu: Crec en Déu Pare.
Abans però volia fer un preàmbul. Ensenyar religió no és com ensenyar matemàtiques, no es
tracta només d’uns continguts que s’han de saber…, intel·lectuals. Sinó que es
tracta més que res de la voluntat, de la capacitat d’estimar. La paraula
religió significa lligam, unió. Ensenyar religió és viure, portar-ho a la
pràctica. I això com veieu és molt més difícil que només explicar uns
continguts, perquè s’ha de moure el cor a estimar…
Ara m’agradaria fer la introducció:
La veritat es que la “paternitat” de Déu és un
dels punts centrals de l’Evangeli. Una de les grans revelacions.
Fins hi tot, un autor espiritual arriba a dir:
potser la afirmació més radical de Jesús va ser “sigueu vosaltres
misericordiosos com ho és el meu Pare del Cel”…
Per tant, conèixer fins a quin punt arriba
aquesta paternitat i les característiques que adopta és converteix en una tasca
important, perquè afecta a una realitat vitat: el meu Pare del Cel.
Així doncs, com he dit al preàmbul, descobrir
les característiques d’aquesta paternitat esdevé un necessitat, per la nostra
pròpia relació amb Déu.
Però buscant més aplicacions concretes
pràctiques haig d’afegir…
Però al mateix temps, la paternitat de Déu és
una paternitat “participada”. Això vol dir, que de ella aprenem i participem
tots.
Això és evident en el cas del pare i fill
fisiològic (o mare fill). Però més enllà també em sembla important perquè els professors
participem d’una autoritat, d’una certa paternitat respecte als alumnes, una
paternitat espiritual, o moral.
Per això també ens serveix explorar la
paternitat de Déu…
La paternitat de Déu. A primera vista sembla
una afirmació més. Però si profunditzem en la realitat de la paternitat divina que
ens mostra l’Evangeli ens quedem esglaiats de la profunditat i del significat
d’aquesta realitat…
De quin
tipus de Pare estem parlant? És un pare simbòlic o li diem Pare perquè ens ha
creat?...
Jesús no es limita
a dir-nos que som fills. Fa molt més. Ens descriu en molts llocs de l’Evangeli
com és aquesta Paternitat de Déu i com hem de lluitar perquè sigui la nostra
filiació corresponent.
M’agradaria
proposar tres episodis de l’Evangeli perquè puguem comprendre quines
característiques té la Paternitat de Déu.
Primer episodi: el bon samarità (Lluc 10).
El context
es un doctor de la llei que pregunta fins on arriba el seu deure vers el
pròxim. Qui és el meu pròxim, jo fins on tinc que ajudar. Aplicat en concret a
nosaltres: jo fins on tinc que sacrificar-me pels meus alumnes…
«Un home
baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren,
l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix
camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment
un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un
samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié, se’n compadí,
s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el
pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà,
quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li: Ocupa’t
d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més».
El Papa ens
diu: «Després apareix el samarità. Què fa? No es pregunta fins on arriba la
seva obligació de solidaritat, ni tampoc quins mèrits fan falta per arribar al
cel. Succeeix un fet molt diferent: se
li trenca el cor. L’Evangeli utilitza una paraula que en hebreu feia
referència originalment al si matern i a
la dedicació maternal. Se li varen commoure les “entranyes”, en lo més
profund de l’ànima, al veure l’estat en que havia quedat aquest home. “Li va
donar llàstima” traduïm avui en dia, suavitzant la vivacitat original del text»
(Benet XVI, Jesús de Natzaret).
Conclusió: La paternitat de Déu es Pare i
Mare, no exteriorment sinó interiorment. Es a dir, no neix d’una obligació
exterior, sinó que neix de dins. Mal dit però de manera comprensible: Ell ens
“sent” com a fills.
Gràcies a
l’amor amb el què desenvolupem el nostre treball, interioritzem poc a poc la
paternitat…
Segon episodi: el fill pròdig (Lluc 15).
El context
es una persona que és considera just, que ja fa el suficient, que ja compleix.
També
nosaltres complim uns horaris, atenem als nens, ens hi deixem la pell, però
realment ho fem amb carinyo?
«Un home tenia dos fills. Un dia el més jove
digué al pare: Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca. Ell els repartí
els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se
n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una
vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam... Llavors es
llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar
porcs... Llavors reflexionà dintre seu... I se n’anà a trobar el seu pare.
Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li
al coll i el besà. El seu fill li digué: Pare, he pecat contra el cel i contra
tu; ja no mereixo que em diguin fill teu. Però el pare digué als criats: Porteu
de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el
vedell gras per celebrar-ho... Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan
s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per
preguntar-li què era allò. Ell li digué: Ha tornat el teu germà. El teu pare,
content d’haver-lo recobrat en bona salut, ha fet matar el vedell gras. El
germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava.
Però ell li respongué: He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït
mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa
amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els
teus béns amb dones públiques, ¿fas matar el vedell gras? El pare li contestà:
Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem
d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha
tornat viu».
«El pare li
contestà: -Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu».
La expressió
que utilitza nostre Senyor no és exactament fill, sinó un diminutiu d’estima,
com un petit meu, nen meu... La expressió
que recull san Lluc a l’Evangeli es “teknon” que és la manera plena d’afecte
amb la que un pare es dirigeix al seu fill petit: nen meu.
Davant del
insult de la supèrbia del fill gran que no vol entrar –com abans davant el
insult hedonista del fill petit que malgasta els béns en els seus plaers
desordenats−, el Pare respon amb carinyo, amb més amor...
Ens diu el
Papa: «Aquest text de l’Evangeli te el poder, sobretot, de parlar-nos de Déu,
de donar-nos a conèixer el seu cor.
Des de que Jesús ens va parlar del Pare misericordiós, les coses ja no son com
abans; ara coneixem a Déu: és el nostre Pare, que per amor ens ha creat lliures
i dotats de consciència, que pateix si ens perdem i fa festa si retornem»
(Benet XVI, audiència 14.3.2010).
Conclusió: malgrat la nostra majoria d’edat i
autosuficiència, Déu ens veu com nens petits... Al davant del seu gran poder i
majestat som com nens petits...
Igual com
veieu a les vostres filles, tan senzilles, tant tendres, tant plenes de
vitalitat i entusiasme, podríem dir, tant enriquidores (perquè ens fan millors
a nosaltres)... Així us veu Déu a vosaltres i a mi.
Així hem de
veure nosaltres també als alumnes, inclús en els seus defectes.
Tercer episodi: Jesús ensenya els apòstols a pregar (Lluc
11).
Aquest
apartat ja no fa referència tant als alumnes com a la nostra relació amb Déu.
Que en certa manera és la font. Vull dir quan més a prop visquem de Déu, quanta
més intimitat tinguem amb ell, tota la paternitat que hem vist fins ara
esdevindrà en nosaltres una realitat.
«Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué
acabat, un dels deixebles li demanà: Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la
que Joan ensenyà als seus deixebles. Jesús els digué: Quan pregueu digueu:
Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos
cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també
perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu que caiguem en la temptació.»
El sant Pare
amb dues ratlles condensa amb profunditat una gran ensenyança: «Amb el
Parenostre Jesús vol ensenyar els
deixebles de tots els temps a resar, a posar-los davant el rostre de Déu i així
guiar-los pel camí de la vida» (Benet XVI, Jesús de Natzaret).
Conclusió: Només sabrem caminar per aquesta
vida si som conscients i vivim en la filiació divina. Conèixer i tractar a Déu
com a Pare, no és una realitat més, sinó que és essencial per caminar en
aquesta vida.
