SESSIÓ PARES PRIMERA COMUNIÓ:
LA PATERNITAT DE DÉU
Introducció
Anècdota mossèn d’un altre col·legi: Eureka!
Un noi petit li havia dit que quant sortia a l’escenari de l’auditori per la representació de teatre tradicional del 23 d’abril, no tenia vergonya, ni ho passava malament perquè només tenia ulls per la seva mare que havia vingut a veure’l.
Aquests mossèn em va dir: el mateix succeeix amb Déu Pare. Tot el dia ens està mirant en aquest escenari del món. Pot passar qualsevol cosa, la nostra vida ens pot sortir bé o ser un desastre. Però l’important, lo únic important, és viure-la descobrint la mirada de Déu Pare!
En l’escenari de la nostra vida podem estar també pendents de moltes coses: pendents de quedar bé, de que ens mirin, de no equivocar-nos, de guanyar diners, de ser més importants o que ens valorin més..., però lo únic important és viure-la descobrint la mirada de Déu Pare!
Vosaltres ho experimenteu sovint amb les vostres filles. La mirada de confiança, de seguretat, d’abandonament, que sembla dir-vos que, per elles, lo únic important sou vosaltres.
Doncs aquesta mateixa paternitat però en grau excels –el nivell més elevat− és la que té Déu amb cadascú de nosaltres.
Avui aquesta sessió tracta d’això: la Paternitat de Déu. El que és important és descobrir que Déu és el “meu” Pare. És important que ho descobriu, que ho “redescobriu”, per ensenyar-ho a les vostres filles.
II La Paternitat de Déu
Quant volem descobrir alguna cosa sobre Déu, el que tenim de fer, primer, és mirar què ens ha dit Déu sobre Ell mateix. O sigui, la Revelació. I en el lloc més important trobem l’Evangeli, el Nou Testament. La vida de Jesucrist.
Incís: l’Evangeli dels Nens. La millor manera de preparar-se per la Primera Comunió: conèixer bé Jesucrist.
Anècdota. Professora de primària que a Setmana Santa, explica als alumnes la Passió de Jesús. Per veure si ho han entès els hi ho fa dibuixar. Mentrestant ella es passeja veient els dibuixos. Li sorprèn el dibuix d’un nen: es veu una muntanyeta, una creu, varies figures, i..., una avioneta. La professora assenyala la creu: qui és aquest?... Jesús...
I aquest? Assenyala el pilot de l’avioneta que té un cap gros i una bufanda... Poncio, el “piloto”.
Em volia fixar en això, Poncio Pilato, es tracta de l’evangeli de Lluc que s’esforça per donar noms i datar l’estada de Jesús a la terra perquè ens quedés ben clar que Déu s’ha fet home. Perfecte Déu i Perfecte Home.
Sant Lluc en la seva insistència cronològica, històrica, anomena a Herodes Antipas, Cèsar August... Escriu de manera ordenada, posant un pròleg (com els historiadors grecs de l’època), posa dates... Tot això té una finalitat: dir-nos que aquest és Jesucrist, que és Déu i Home.
Però l’Evangeli no és un llibre històric, del passat. No és una història maca que ja es va acabar. No. Pel contrari. Déu ens continua parlant ara per mig de l’Evangeli. Així ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica, 79:
«Així, la comunicació que el Pare ha fet d’ell mateix pel seu Verb en l’Esperit Sant, es manté present i activa dintre l’Església: “Déu que parlà en altre temps, dialoga ara, sense interrupció, amb l’Esposa del seu Fill. I l’Esperi Sant, per qui la veu viva de l’Evangeli ressona a l’Església -i per l’Església en el món- mena els creients vers la veritat i fa habitar abundosament en ells la paraula del Crist” (DV, 8)».
Per això, torno a la idea d’abans, llegir l’Evangeli del nens amb la vostra filla no es conèixer la història passada de Jesús, sinó molt més: fer-se amic de Jesús ara!, perquè ens parla.
Una de les veritats principals i sorprenents que ens ensenya Jesús a l’Evangeli, o millor dir, que ara ens ensenya Jesús per mig de l’Esperit Sant, és que Déu es Pare. Déu es el “nostre” Pare.
Així comença l’Evangeli de sant Joan, explicant qui és Jesús “llum del món”, i el món sense Ell és tenebres. I parla així de la conseqüència de creure en Jesús: «Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu».
Així doncs ens trobem que un dels continguts principals de l’Evangeli es la Paternitat de Déu.
Però de quin tipus de Pare estem parlant? És un pare simbòlic o li diem Pare perquè ens ha creat?... Jesús no es limita a dir-nos que som fills. Fa molt més. Ens descriu en molts llocs de l’Evangeli com és aquesta Paternitat de Déu i com hem de lluitar perquè sigui la nostra filiació corresponent.
M’agradaria proposar tres episodis de l’Evangeli perquè puguem comprendre quines característiques té la Paternitat de Déu.
Primer episodi: el bon samarità (Lluc 10).
«Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié, se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà, quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més».
El Papa ens diu: «Després apareix el samarità. Què fa? No es pregunta fins on arriba la seva obligació de solidaritat, ni tampoc quins mèrits fan falta per arribar al cel. Succeeix un fet molt diferent: se li trenca el cor. L’Evangeli utilitza una paraula que en hebreu feia referència originalment al si matern i a la dedicació maternal. Se li varen commoure les “entranyes”, en lo més profund de l’ànima, al veure l’estat en que havia quedat aquest home. “Li va donar llàstima” traduïm avui en dia, suavitzant la vivacitat original del text» (Benet XVI, Jesús de Natzaret).
Conclusió: La paternitat de Déu es Pare i Mare, no exteriorment sinó interiorment. Es a dir, no neix d’una obligació exterior, sinó que neix de dins. Mal dit però de manera comprensible: Ell ens “sent” com a fills.
Segon episodi: el fill pròdig (Lluc 15).
«Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca. Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam... Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs... Llavors reflexionà dintre seu... I se n’anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu. Però el pare digué als criats: Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho... Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat en bona salut, ha fet matar el vedell gras. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, ¿fas matar el vedell gras? El pare li contestà: Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu».
«El pare li contestà: -Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu».
La expressió que utilitza nostre Senyor no és exactament fill, sinó un diminutiu d’estima, com un petit meu, nen meu... La expressió que recull san Lluc a l’Evangeli es “teknon” que és la manera plena d’afecte amb la que un pare es dirigeix al seu fill petit: nen meu.
Davant del insult de la supèrbia del fill gran que no vol entrar –com abans davant el insult hedonista del fill petit que malgasta els béns en els seus plaers desordenats−, el Pare respon amb carinyo, amb més amor...
Ens diu el Papa: «Aquest text de l’Evangeli te el poder, sobretot, de parlar-nos de Déu, de donar-nos a conèixer el seu cor. Des de que Jesús ens va parlar del Pare misericordiós, les coses ja no son com abans; ara coneixem a Déu: és el nostre Pare, que per amor ens ha creat lliures i dotats de consciència, que pateix si ens perdem i fa festa si retornem» (Benet XVI, audiència 14.3.2010).
Conclusió: malgrat la nostra majoria d’edat i autosuficiència, Déu ens veu com nens petits... Al davant del seu gran poder i majestat som com nens petits...
Igual com veieu a les vostres filles, tan senzilles, tant tendres, tant plenes de vitalitat i entusiasme, podríem dir, tant enriquidores (perquè ens fan millors a nosaltres)... Així us veu Déu a vosaltres i a mi.
Tercer episodi: Jesús ensenya els apòstols a pregar (Lluc 11).
«Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles. Jesús els digué: Quan pregueu digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu que caiguem en la temptació.»
El sant Pare amb dues ratlles condensa amb profunditat una gran ensenyança: «Amb el Parenostre Jesús vol ensenyar als deixebles de tots els temps a resar, a posar-los davant el rostre de Déu i així guiar-los pel camí de la vida» (Benet XVI, Jesús de Natzaret).
Conclusió: Només sabrem caminar per aquesta vida si som conscients i vivim en la filiació divina. Conèixer i tractar a Déu com a Pare, no és una realitat més, sinó que és essencial per caminar en aquesta vida.
III. Conclusió: aplicacions pràctiques
De manera breu voldria concloure assenyalant tres aplicacions concretes.
1. La Santa Missa –com diu un autor− és un “diàleg eminent”. Un diàleg d’un fill amb el seu Pare. Tota la Missa està dirigida a Déu Pare. El celebrant diu l’oració, unit a Crist, en veu alta. Els participants la diuen, units també al mateix Crist, interiorment, amb el cor. Perquè ells també són fills i participen i celebren l’Eucaristia a títol propi.
Déu Pare rep la nostra Missa. Que porta el sacrifici de Crist i unit al Ell tota la nostra vida, tota la nostra setmana.
Això els hi ensenyeu a les vostres filles sobretot amb la vostra participació activa, interior i exterior, a la Missa dels diumenges.
2. Aquesta filiació divina la podem perdre si caiem en pecat mortal, si perdem la gràcia santificant (la presència de l’Esperit Sant en la nostra ànima). Però a Déu Pare l’importa tant que “entrem a la festa” que surt a buscar-nos en la Confessió sacramental, per abraçar-nos i dir-nos: fillet meu!
Això els hi podeu ensenyar a les vostres filles amb la vostra freqüència de Confessió.
Elles ja s’hi intenten colar...
3. Per acabar, una tercera aplicació pràctica. Aquest és un any molt especial per la vostra filla... Déu li passa molt a prop! És també un moment molt especial per tota la vostra família: Déu us passa a prop a tots. Una bona manera d’aprofitar tot aquest meravellós moment és llegir l’Evangeli dels nens amb les vostres filles, per també vosaltres créixer en aquesta amistat amb Jesús en que es resumeix el ser cristià.
Acabo posant sota la protecció de la Mare de Déu Xiqueta aquesta tasca de catequesis familiar que teniu encomanada, i que és el més important.
