Meditació per mares de primera comunió

El sant Pare Benet XVI va escriure el passat octubre un document anomenat: la porta de la fe. Per convocar un any dedicat a la virtut de la fe. Aquest any començarà el proper octubre 2012.
Així comença l’escrit el Papa: «la porta de la fe que ens introdueix en la vida de comunió amb Déu està sempre oberta per nosaltres. Travessar aquesta porta suposa començar un camí que dura tota la vida».
Penseu que aquesta convivència té el motiu de ajudar a les mares a preparar la primera comunió de les seves filles. Preparar-se per el moment en que a través de la seva boca, rebran al mateix Déu a dins seu. A través de l’Eucaristia entraran en comunió amb Déu.
Ara veiem que el Papa ens diu el mateix a nosaltres però a través de la fe. El Papa, doncs ens proposa un horitzó molt atractiu: la vida de comunió amb Déu.
Tots ens adonem de lo bé que estaríem si tinguéssim més fe, viuríem a prop de Déu en tot el que fem...
Ara –en aquesta estona d’oració, mirant a Jesús al Sagrari− ens podem parar un moment a pensar detalls concrets d’aquest horitzó de comunió amb Déu, d’unió constant amb Déu...
Tindríem una pau i serenor, que impregnaria tota la casa i a tots els de casa... Les preocupacions quedarien aparcades fora de casa...
Tothom veuria en nosaltres una mirada profunda, estable, constant, que donaria serenor al voltant nostre... Què bones mares seríem si els nostres fills trobessin en nosaltres dones de més fe.
Molt acertadament els pares de l’església, aquests escriptors cristians de la primera època, ens ensenyaven un exemple per entendre què es la fe. Ho expressen en una imatge que té un profund significat:
La fe és tenir llum, una llum que ens il•lumina...
Fa unes setmanes em va escriure un mossèn català que ha anat a viure a Galícia fa uns mesos. Escrivia espantat: portem tres setmanes sense veure el sol!
Imagineu-vos el que significa per un home que hi veu, perdre la vista... Només aleshores podem aproximar-nos al que és no tenir fe...
No tenir fe és la foscor: caminar de nit...
Potser per començar aquesta meditació, que és una estona d’oració personal amb Jesús, ens podem plantejar: com puc jo travessar aquesta porta?, com puc jo viure una vida de més intimitat amb Déu, de més fe, en definitiva? Com puc respondre a aquesta invitació del Sant Pare de créixer en fe?
Pot ser un molt bon propòsit d’aquests dies de convivència, en aquest moment tant especial, la primera comunió de la vostra filla, moment especial perquè Déu passa a prop d’ella i, en conseqüència de tots vosaltres...: com puc viure una vida de més intimitat amb Jesús?
Cal fer un propòsit concret, que ha de descobrir cadascuna: com puc respondre –personalment− a aquesta invitació del Papa de créixer en la fe?
Fa un temps em varen parlar de l’autora d’un llibre, Alessandra Borgese, educada catòlica de petita però poc practicant, i amb una vida molt desordenada, en el llibre explica tota la seva conversió fruit del contacte amb una princesa alemana. El llibre es titula així: “Con ojos nuevos”.
Es molt significatiu aquest títol. Con ojos nuevos. Total la vida té una nova i molt més profunda visió, amb la fe. Amb la vida íntima amb Jesús. Això és lo propi de la fe, uns ulls nous que ens faciliten veure totes les coses des d’una perspectiva nova
− Li demanem a Jesús...
Però en primer lloc, hem de tenir el compte que la fe no és una cosa material...
Potser el més important és donar-nos compte que la fe no és una cosa, no és un coneixement indirecte de Déu, sinó un contacte personal amb Jesucrist. Una relació personal amb Jesús que és comunica amb nosaltres, s’entrega per nosaltres i espera la nostra resposta.
La fe no és una cosa.
La fe es una llum que ens il•lumina en tot moment, en tot el que fem. És una nova manera de viure. Els teòlegs li diuen hàbit operatiu. És una capacitat d’actuar. Una realitat profunda en el nostre interior que ens fa afrontar tota la vida amb una nova llum, amb un nou sentit.
Així els primers cristians malgrat les persecucions, l’exclusió social, i totes les adversitats mantenien aquesta llum a dins que els feia viure més contents que si ho tinguessin tot. Perquè en realitat ho tenien tot: la fe era tot per a ells.
Per això van provocar que en tres segles, la major part del temps de persecucions, la religió cristiana passés a ser la religió oficial de l’imperi romà.
Benet XVI en la seva encíclica Spe salvi insisteix en una realitat molt seria, diu que la “fe es performativa”. Això significa que la fe afecta a tot el nostre actuar, a tot el que hem de fer.
Una mare amb fe, quan es troba en una situació difícil li diu a la seva filla: anem a resar per això... Encenem una espelma per això. Li oferirem a Déu aquestes hores de deures ben fets... Li diu a la seva filla: fixa’t que Déu et mira, et guarda i et protegeix...
Però tot això no son paraules buides, només exteriors sinó reals, interiors...
L’altre dia vaig llegir un article d’una professora de Pamplona sobre la transmissió de la fe. Deia que una persona transmet més pel que es que pel que diu. Inclòs arriba a ser un 80 o 90% el que es transmet de forma no verbal.
Doncs el que hem de resar és com puc tenir jo més fe Jesús?, i ser així un recolzament més gran per les meves filles?
Explica el Papa al document sobre la fe: «Com la samaritana, també l’home actual pot sentir de nou la necessitat d’acostar-se al pou per escoltar a Jesús, que ens convida a creure en ell i extreure l’aigua viva que brolla de la seva font... Creure en Jesucrist es, per tant, el camí per poder arribar de manera definitiva a la salvació».
El Sant Pare ens ensenya la direcció, hem d’acostar-nos al pou on hi ha Jesús. Hem d’acudir a la font.
Si vols créixer en amor a Jesús, tens que beure l’aigua de la seva font. Per dir-ho en paraules més teològiques. Jesús és la Paraula encarnada. Si tu i jo volem que Jesús s’encarni en nosaltres, en la nostra vida, tenim d’escoltar la Paraula.
La fe prové d’escoltar la paraula. Només podrem créixer en fe si escoltem més a Jesús.
Quins mitjans puc tenir per sentir la Paraula, per escoltar a Jesús i créixer en fe? La lectura de l’evangeli o del catecisme, la lectura de llibres espirituals, els mitjans de formació que s’imparteixen: cercles, recessos mensuals, conferències.
Una cosa està clara, no puc créixer en fe si no li dedico temps...
Déu no concedeix el que l’home no li ha demanat.