En primer lloc
hauríem de delimitar el tema del que ens toca parlar, i per això fa falta
aclarir el significat dels conceptes.
Què significa
església? Què significa família? Quan parlem d’aquestes realitats a què ens
referim?
En primer lloc, m’agradaria
parlar de què significa “església”. Si preguntés aquí sortirien molts
conceptes:
− l’església es
una conjunt de persones...
− l’església son
els papes, bisbes, sacerdots i religiosos..., o la estructura jeràrquica...
− l’església és
el Vaticà... (i pronuncien la paraula vaticà com una pel·lícula de terror...)
− l’església son
els que van a Missa..., o aquells que compleixen uns manaments...
− l’església son
els qui creuen en Déu...
Tots aquests
conceptes són correctes, però no del tot, perquè son parcials. De fet, aquestes
definicions tracten parts de l’església però no el seu nucli, ni tampoc la seva
essència.
Per acostar-nos a
una definició d’església podem examinar el significat mateix de la paraula:
església, ve del grec Ekklesía, que té dos significats: convocats i congregats.
O sigui, convocats, significa que església son
persones batejades (que tenen una vocació a la santedat) això significa
con-vocats. Tots i cadascun dels batejats són església. Això vol dir que quan
algú parla malament de l’església parla malament de mi, de vosaltres... A ningú
li agrada embrutar-se la pròpia roba.
La paraula congregats ressalta un aspecte més
interessant: aquestes persones batejades no van per lliure, estan unides. No
només per la assistència a Missa, sinó unides per un vincle de caritat, formant
una comunió.
Comunió significa
que estem units i compartim.
Amb això arribem
ja a definir què és l’església: “l’església és sagrament de comunió dels homes
amb Déu i entre si mateixos, per Crist, en l’Esperit Sant”.
Es a dir, que
l’església és instrument (visible e invisible: això és sagrament, com quan a
missa combreguem un tros de pa, que ja no és pa sinó el mateix Crist) instrument,
doncs, que uneix els homes a Déu i entre sí mateixos.
Això és
important, l’església te una vessant material visible, però és a través
d’aquesta vessant material, que ens porta a la invisible, sobrenatural, que és
molt més important, molt més gran, perquè acompleix el fi de l’home: unir-se
amb Déu.
Però els errors i
mancances de la part visible no poden debilitar la realitat invisible que hi ha
sota. Instrument de gràcia. Per això l’església és santa.
Així s’entén una
frase famosa de Sant Ciril, un dels primers cristians: «no te a Déu com a Pare qui no estima
l’església com a Mare».
També sant
Josepmaria deia una cosa semblant: «¡Quina alegria poder dir amb totes les
forces de l’ànima: m'estimo la meva Mare l'Església santa!» (Camí 518).
Precisament
d’aquesta missió de l’església de fer de mare i ser instrument de comunió amb
Déu, neixen els manaments de la santa Mare església, que obliguen en
consciència –com a matèria greu− a tots els cristians:
1. Participar de
la Missa el diumenge i les altres festes de precepte i quedar lliure de feina o
d’activitat que podria impedir la santificació d’aquests dies...
Incís: en
aquest sentit és important que la primera comunió sigui la primera de tots els
diumenges que venen a continuació.
2. Confessar els
propis pecats, si més no un cop l’any...
Incís: seria
molt bonic acompanyar a les filles no només físicament sinó també
espiritualment (la vessant espiritual sempre és més important i profunda). Per
això fer una bona confessió...
3. Rebre el
sagrament de L’Eucaristia, si més no per Pasqua...
4. Abstenir-se de
menjar carn i observar el dejuni en els dies establerts per l’Església...
5. Ajudar a les
necessitats materials de l’Església mateixa, segons les pròpies possibilitats.
Incís: En aquest darrer manament volia fer una petita referència a la parròquia
de Montalegre que generosament ens acull per les primeres comunions. Encomanada
a sacerdots de l’Opus Dei.
No es pròpiament
una parròquia, per lo que no rep diners ni de l’estat ni de la diòcesis per el
seu manteniment. A més està situada en un barri conflictiu: el raval de
Barcelona. Però això els ha servit per enfocar-se en múltiples activitats
assistencials: porten bosses de menjar a moltíssimes famílies, fan camps de
treball de voluntaris a molts domicilis, hi ha dues entitats juvenils de
promoció social: Braval i Terral, vinculades a la parròquia que busquen elevar
el nivell cultural i social de la zona.
Conclusió primera part: M’he allargat una mica en aquest primer apartat,
parlant de què és l’església perquè em sembla important que tots procurem
defensar-la en públic i que tots procurem donar una bona imatge d’ella, perquè
els cristians som l’església i quan ens altres ens veuen a nosaltres, veuen
l’església...
Em va servir molt
un entrevista a un home encarregat de organitzar un grup de cristians, casat,
solters, etc., que donaven respostes cristianes amb motiu del viatge de Benet
XVI a Londres l’any passat. El grup es deia Catholic voices.
Un periodista li
pregunta sobre l’escàndol de la pederàstia, i aquest home li contesta que ell
és el primer interessat en que aquests homes abandonin l’església, perquè ell
se sent membre de l’església i com a tal es el primer interessat en que a la
seva mateixa institució no hi hagi aquests descerebrats. Al principi em va
xocar, semblava que critiquès l’església, però després em va semblar que era
precisament l’amor a l’església, el sentir-la com a pròpia, l’estimar-la, el
que li portava a parlar així.
Com a catòlics
hem de defensar a l’església, hem d’ajudar-la, en concret una manifestació
d’ajuda és la pròpia parròquia. La pròpia parròquia: em va comentar un mossèn
de la Cerdanya, que s’havia commogut per uns estiuejants, també de cap de
setmana, que li havien anat a dir: mossèn aquesta és la nostra parròquia, el
que necessiti ens ho diu!
L’església és
comunió!
Toca parlar de la
família.
Què és la
família? La millor definició la va donar l’església a l’exhortació Familiaris consortio.
Anècdota: quan el 1980 es varen reunir a Roma molts sacerdots, experts, bisbes i
cardenals per parlar de la família, algú va criticar i va dir: què en saben els
mossens de la família, ni tant sols estan casats!
Algú li va
contestar que el que parlen els bisbes i sacerdots és el que Déu ha volgut per
la família, la revelació.
I realment van
dir una cosa molt bonica: «La
família és una comunitat de vida i amor».
Però parlem de
família que neix en el matrimoni i que mitjançant l’amor és prolonga en els
fills. Avui en dia li diuen família a moltes coses: la família del Barça, la
família de els religiosos nosequè, també li diuen família a una unió de
persones...
Al igual que amb
l’església la família té una vessant material, visible, que pot tenir els seus
defectes..., i una part invisible que és el nucli: l’amor. La família neix en
l’amor i és prolonga gràcies a l’amor en els fills.
Fixeu-vos en la
grandesa d’aquest amor, perquè gràcies al sagrament del matrimoni, aquest amor
esdevé caritat, amor de Déu. Així el marit estimant la seva dona, estima a Déu.
I la dona, estimant el seu marit, estima a Déu. Igual amb els fills, aquell
amor humà, concret, esdevé caritat.
Precisament per
aquest amor-caritat que és l’ànima de la família, el sant Pare Joan Pau II, en
aquest document que hem dit abans: Familiaris
consortio, va fer una afirmació espectacular: la família és una
representació històrica de l’església. Es a dir, la família és una església en
petit, una església domèstica. No son paraules meves, son del sant Pare.
La família és una
església en petit.
Gairebé hauríem de
posar una petita pica amb aigua beneïda a l’entrada de casa, igual que a
l’entrada de l’església, perquè tot allò que succeeix a casa és manifestació
concreta d’amor a Déu, lloc específic per manifestar el nostre amor a Déu.
No em refereixo a
fer les oracions de la nit en família, a resar el rosari en família o fer el
costum piadós del mes de Maria en família, o llegir l’evangeli del dia tots
junts. Tot això està bé. Però em referia a les coses materials menudes que
conformen el dia a dia a casa, parar taula, posar els plats al renta-plats, fer
un joc de taula en família, veure una pel·lícula tots junts, rentar la roba,
llançar les escombraries.
Quan el sant Pare
diu que la família és església, es refereix també a totes aquestes coses
menudes de la vida ordinària, manifestacions petites materials que porten al
darrera tot un món de amor sobrenatural.
Per això el sant
Pare Joan Pau II acaba el document amb una frase imperativa, que és també una
petició de manifestar en la realitat la seva essència interior: «Família sigues el que ets».
