- Carta apostòlica Porta fidei: convoca l'any de la fe
- Indicacions per l'any de la fe, de la Sagrada Congregació per la doctrina de la fe
- Sessió per mares: preparació per l'any de la fe
Text:
El sant Pare
Benet XVI va escriure el passat octubre un document anomenat: la porta de la fe. Per convocar un any
dedicat a la virtut de la fe. Aquest any començarà el proper octubre 2012.
Així comença l’escrit
el Papa: «la porta de la fe que ens introdueix en la vida de comunió amb Déu
està sempre oberta per nosaltres. Travessar aquesta porta suposa començar un
camí que dura tota la vida».
El Papa ens diu que
a través de la fe entrarem en comunió amb Déu. El Papa doncs, ens proposa un
horitzó molt atractiu: la vida de comunió amb Déu.
Què significa comunió amb Déu?
Si mirem el què
significa la comunió a la Missa ho comencem a entendre: Déu entra dins nostre.
Si pensem en l’àmbit familiar, la comunió familiar, marit-muller, pare-fill,
mare-fill, ho acabem d’arrodonir: no només Déu entra dins meu, jo també entro
dins seu; jo en ell i ell en mi. I si pensem en la comunió d’una mare amb el
seu fill petit, que la mare el sent com a seu, el que li passa al nen la mare
ho pateix com propi, ja arribem a la perfecció: Déu sent el què em passa a mi
com propi, i jo sento com pròpies les coses de Déu.
Anècdota Retamar, nen que s’acosta i em pregunta: ¿Cómo está Dios?
Tots ens adonem
de lo bé que estaríem si tinguéssim més fe, viuríem a prop de Déu en tot el que
fem...
Ens podem parar
un moment a pensar detalls concrets d’aquest horitzó de comunió amb Déu, d’unió
constant amb Déu...
Tindríem una pau
i serenor, que impregnaria tota la casa i a tots els de casa... Les
preocupacions quedarien aparcades fora de casa...
Tothom veuria en
nosaltres una mirada profunda,
estable, constant, que donaria serenor al voltant nostre... Què bones mares
seríem si els nostres fills trobessin en nosaltres dones de més fe.
Molt acertadament
els pares de l’església, aquests escriptors cristians de la primera època, ens
ensenyaven un exemple per entendre què es la fe. Ho expressen en una imatge que
té un profund significat:
La fe és tenir llum,
una llum que ens il·lumina...
Una llum que dóna
a tota la vida un color i una il·luminació noves, que omplen de sentit tot el
que fem, que ens dóna seguretat...
Fa un temps em
varen parlar de l’autora d’un llibre, Alessandra Borgese, educada catòlica de
petita però poc practicant, perquè no havia fet vida pròpia la fe. Anava poc a
missa i quan hi anava era sense posar-hi el cor.
Degut a un elevat
nivell econòmic portava una vida molt desordenada, molt donada a comoditats i
plaers.
En el llibre
explica tota la seva conversió, fruit del contacte amb una princesa d’alemanya
que vivia la vida cristiana amb el cor.
El llibre té un
títol molt encertat: “Con ojos nuevos”.
Es molt
significatiu aquest títol. Con ojos nuevos. Com un viatge a la fe... Amb la fe,
la vida, té una nova i molt més profunda visió. Amb el contacte quotidià amb Jesús.
Això és lo propi de la fe, uns ulls nous que ens faciliten veure totes les
coses des d’una perspectiva nova...
A la carta
pastoral “porta fidei” utilitza aquesta mateixa imatge de la fe com a ulls
nous: «La fe es la companya que
ens permet veure sempre amb ulls nous les meravelles que Déu fa per nosaltres».
Sant Josepmaria a
la seva homilia sobre la fe, vida de fe, ens diu una cosa semblant: «Aquesta
certesa que la fe ens dóna fa que mirem
amb una claror nova allò que ens
volta, i que, mentre tot resta igual, vegem que tot és diferent, perquè tot és
expressió de l’amor de Déu».
Així doncs ens
podem plantejar: com puc jo
travessar aquesta porta?, com puc jo viure
una vida de més intimitat amb Déu, de més fe, en definitiva? Com puc
respondre a aquesta invitació del Sant Pare de créixer en fe?
És molt importat
saber que la base de la fe no es una resposta de l’home a un coneixement
indirecte de Déu que deixa el seu rastre en el cosmos i en la consciència, sinó
una resposta a Déu mateix que se li comunica com un jo a un tu, en Jesucrist.
Ho diu ben clar a
les indicacions pastorals per l’any de la fe: el fonament de la fe cristiana es
la trobada amb una Persona, Jesucrist, que dona un nou horitzó a la vida, i amb
això una orientació decisiva.
Potser el més
important és donar-nos conte que la fe no és una cosa, no és un coneixement
indirecte de Déu, sinó un contacte personal amb Jesucrist. Una relació personal
amb Jesús que és comunica amb nosaltres, s’entrega per nosaltres i espera la
nostra resposta.
Ho explica Joan
Pau primer, el papa que va durar poc més de 30 dies: «la meva mare em deia quan ja era gran: de
petit vares estar molt malalt; vaig tenir de portar-te d’un metge a un altre i
vetllar nits senceres; em creus?
Com hauria pogut
jo dir: mare, no et crec! Però sí que crec, crec el que em dius, però et crec
especialment a tu. Així mateix succeeix amb la fe. No es tracta de creure el
que Déu ha revelat sinó creure’l a Ell, que mereix la nostra fe, que ens ha
estimat tant, i que tant ha fet pel nostre amor».
En primer lloc un
mateix, així després ho podrà transmetre als altres... Així doncs cal fer un
propòsit concret, que ha de descobrir cadascuna: com puc respondre
–personalment− a aquesta invitació del Papa de créixer en la fe...?
La fe es una llum
que ens il·lumina en tot moment, en tot el que fem. És una nova manera de
viure. Els teòlegs li diuen hàbit operatiu. És una capacitat d’actuar. Una
realitat profunda en el nostre interior que ens fa afrontar tota la vida amb
una nova llum, amb un nou sentit.
Així els primers
cristians malgrat les persecucions, l’exclusió social, i totes les adversitats
mantenien aquesta llum a dins que els feia viure més contents que si ho
tinguessin tot...
Perquè en
realitat ho tenien tot: la fe era tot per a ells.
Per això van
provocar que en tres segles, la major part del temps de persecucions, la
religió cristiana passés a ser la religió oficial de l’imperi romà.
Hi ha una cosa
sorprenent, que m’he preguntat quan preparava aquesta sessió: la fe és un
coneixement o es una cosa pràctica, vivencial? La fe es una cosa de la
intimitat de la persona o que també es manifesta exteriorment. Per que molts
articles que parlen de la fe, parlen de la part pràctica: “vida de fe”, per
exemple és el títol de la homilia sobre la fe de sant Josepmaria.
Benet XVI en la
seva encíclica Spe salvi insisteix en una realitat molt seria, diu que la “fe
es performativa”. Això significa que la fe afecta a tot el nostre actuar, a tot
el que hem de fer.
Una mare amb fe,
quan es troba en una situació difícil li diu a la seva filla: anem a resar per
això... Encenem una espelma per això. Li oferirem a Déu aquestes hores de
deures ben fets... Li diu a la seva filla: fixa’t que Déu et mira, et guarda i
et protegeix...
Però tot això no
son paraules buides, només exteriors sinó reals, interiors...
Recordo la
història que em va explicar un molt bon professor fa anys a Madrid. Tenia un
coneixement profund del nanos i donava molts bons consells...
Em va explicar
que un determinat noi seria una persona compromesa, amb personalitat, que no es
deixaria arrossegar per la majoria, perquè coneixia els pares... Un dia anant
en cotxe amb els pares, la mare va veure una persona que circulava contra
direcció i amb clars signes de borratxera..., i en ves de queixar-se i no fer
res, va trucar a la policia...
L’altre dia vaig
llegir un article d’una professora de Pamplona sobre la transmissió de la fe.
Deia que una persona transmet més pel que es que pel que diu. Inclòs arriba a
ser un 80 o 90% el que es transmet de forma no verbal.
Doncs el que hem
de resar és com puc tenir jo més fe Jesús?, i ser així un recolzament més gran
per les meves filles?
Explica el Papa
al document sobre la fe: «Com la samaritana, també l’home actual pot sentir de
nou la necessitat d’acostar-se al pou per escoltar a Jesús, que ens convida a
creure en ell i extreure l’aigua viva que brolla de la seva font... Creure en
Jesucrist es, per tant, el camí per poder arribar de manera definitiva a la
salvació».
El Sant Pare ens
ensenya la direcció, hem d’acostar-nos al pou on hi ha Jesús. Hem d’acudir a la
font.
Si vols créixer
en amor a Jesús, tens que veure l’aigua de la seva font. Per dir-ho en paraules
més teològiques. Jesús és la Paraula encarnada. Si tu i jo volem que Jesús
s’encarni en nosaltres, en la nostra vida, tenim d’escoltar la Paraula.
La fe prové
d’escoltar la paraula. Només podrem créixer en fe si escoltem més a Jesús.
Quins mitjans puc
tenir per sentir la Paraula, per escoltar a Jesús i créixer en fe? La lectura
de l’evangeli o del catecisme, la lectura de llibres espirituals, els mitjans
de formació que s’imparteixen: cercles, recessos mensuals, conferències.
Una cosa està
clara, no puc créixer en fe si no li dedico temps...
Déu no concedeix
el que l’home no li ha demanat.
