Convi mares airina II. Santa Missa: dóna a l'ànima el seu diumenge i dóna al diumenge la seva ànima
En una audiència a Viena el 9 de setembre de
l’any 2007 el Papa Benet XVI va fer unes reflexions sobre la santa Missa amb
les que avui m’agradaria començar aquesta meditació…
“Sine dominico nos possumus!” Sense el Senyor i
el dia que li pertany no es pot realitzar una vida ben aconseguida. El
Diumenge, en les nostres societats occidentals, s’ha transformat en un cap de
setmana, en temps lliure. El temps lliure, especialment en un món modern amb
preses per tot, és certament una cosa bella i necessària. Però si el temps
lliure no té un centre interior, que doni una orientació de conjunt, acaba per
ser temps buit que ni ens enforteix, ni ens distreu. El temps necessita un
centre –la trobada amb Jesús que és el nostre origen i la nostra meta-. El meu
gran predecessor a la seu de Munich, el Cardenal Faulhaber ho va escriure de la
següent manera: “Dóna a l’ànima el seu Diumenge, i dóna al Diumenge la seva
ànima”.
Aquesta frase és molt profunda i m’agradaria
posar-la avui al centre del nostre diàleg amb Jesús: la Missa és l’ànima del
diumenge i el diumenge sense missa no té ànima.
I explica el Papa que això és una necessitat
interior, no tant un precepte de l’església…
Penso amb tanta gent que redueix la vida
cristiana a preceptes…, en primer lloc tots els no cristians o no practicants,
incapaços d’entendre que anem a Missa no per un manament exterior sinó per una
necessitat interior, igual que una persona que camina per un desert tot un dia
té necessitat de beure aigua…
També els jueus a l’època de Jesús havien
reduït la vida piadosa a un conjunt de manaments, obligacions… Havien
aconseguit, amb gran imaginació i esforç, convertir els 10 manaments de Moisès,
en més de 500 manaments…
Doncs d’igual manera avui en dia molts
cristians i no tant cristians, intenten reduir la vida cristiana a un conjunt
d’obligacions morals…
M’agrada molt la expressió que utilitza un
autor espiritual per definir a les persones que veuen en el cristianisme només
pegues, limitacions i càrregues pesades. Els hi diu “capitidisminuidos”. A mi
em recorda una pel·lícula que veia de petit, Tarzán que s’enfrontava a un tribu
d’indis que despedasaven a tothom que enxampaven (exploradors) i després coien
a foc els caps disminuint-los de tamany… Capitidisminuidos!
I el Papa surt amb força: la Missa és una necessitat
interior del cristià! L’obligació d’anar a Missa no rau en l’església (sí que
també existeix un manament de l’església que ho diu, però no), l’obligació
d’anar a missa és recolza en el mateix ésser cristià, en l’interior de la
persona.
Jesús, li podem demanar que entengui que
necessito que entris dins meu amb l’Eucaristia per donar sentit a la meva vida…
A vegades s’ha qualificat l’Eucaristia de “pa dels àngels”, en el sentit que és
un aliment sobrenatural, per l’ànima…, per la vida eterna…
Però el sant Pare per explicar bé això aquesta
necessitat interior posa un exemple… Gràcies a aquest exemple també nosaltres
entendrem molt millor…
L’any 304 a Abitinia, en l’actual Tunísia, 49
cristians van ser enxampats en plena Missa. L’emperador romà, Dioclecià (el que
va desenvolupar la pitjor persecució contra els cristians) havia prohibit sota
pena de mort el cristianisme i les seves pràctiques, fins les més petites.
Així aquests cristians van ser enxampats, “con
las manos en la masa” que diríem avui. I detinguts.
Van ser portats empresonats fins a Cartago per
ser jutjats, al llarg de tot el camí encadenats exposats a les burles i
crítiques de tothom que vulgues… Tot per ser cristians…
Un cop a Cartago, el procònsol els va
interrogar durament: Perquè heu ofès a l’emperador violant la seva ordre?
Perquè heu anat a missa?
En nom de tots va contestar un que es deia
Emèrit: “sine dominica non possumus”.
Una resposta que es va fer famosa i que va
portar a aquests 49 cristians a la mort, màrtirs del diumenge, màrtirs de la
Missa.
Sense el do del Senyor, la Missa, sense el dia
del Senyor
“«Sine dominico no possumus!». Sense el do del Senyor, sense el
dia del Senyor no podem viure:
El sant Pare afegeix: La paraula “dominica” (diumenge)
porta dins seu un significat molt profund i
important: a la missa rebem el do del Senyor -aquest regal és Ell mateix: el
Senyor ressuscitat-. Per això els cristians tenen necessitat del contacte i la
proximitat de Jesús per ser ells mateixos.
I tornant a l’exemple el Papa segueix: per aquells cristians la
Celebració eucarística dominical no era un precepte, sinó una necessitat
interior. Sense Aquell que sosté la nostra vida amb el seu amor, la vida
mateixa està buida. Abandonar o traïcionar aquest centre trauria a la mateixa
vida el seu fonament, la dignitat interior i la seva bellesa.
Tu i jo podem pensar en aquesta estona d’oració amb Jesús que
avui ens fa ser més conscients de la importància del diumenge, i de la Missa
qualsevol dia…: com és la meva missa? Com em preparo? Com em vesteixo? Com faig
vestir els meus fills?
Fixeu-vos que la tradició popular parla del “vestit del
diumenge” precisament perquè la pietat popular feia que fossin més conscients
que el diumenge trobaven a Jesús, que el diumenge estaven amb Jesús, que el
diumenge era el dia de Jesús…
Jesús haig de fer una gran catequesi sobre el diumenge, en
primer lloc a la meva família, a la meva filla… Però després a tothom que
pugui… Perquè sense missa la seva vida no té centre, no té un recolzament…
Un pare de l’església utilitzava una frase per descriure la
Missa que fa poc temps va fer famosa Joan Pau II al utilitzar-la molt.
Deia: “la santa Missa és el cel a la terra”.
Com un tiquet del cel…
Això és el que pretén simbolitzar aquest petit esglaó que sempre
trobem als presbiteris de les esglésies… No és per veure-hi millor, ni perquè
el mossèn estigui una mica més elevat… El motiu principal és separar el cel i
la terra.
Per això a moltes esglésies trobem grans decoracions, o els
famosos baldaquins…
Si us hi heu fixat el esglésies orientals hi ha la iconòstasi,
tot una paret frontal plena d’iconos, el mossèn a la consagració es fica per
una porta petita darrera dels iconos per mostrar que entra al cel…
També ho mostra les oracions de la Missa abans de la
consagració: cantem amb els àngels i els sants… Que estem al cel! Que hem
d’afinar!
Com em posaria jo d’arreglada per anar a visitar el cel…
Per explicar tant gran misteri la tradició ha volgut utilitzar símbols,
perquè només amb símbols pots transmetre un contingut profund, inclòs pots
intentar explicar un misteri, com es la santa Missa…
Igual que un semàfor vermell t’està dient moltes coses: no
passis perquè poden passar peatons, perquè poden sortir cotxes, perquè s’ha de
regular el tràfic… Tantes raons…
Igual els signes i símbols de la Missa porten un gran contingut…
El
sant Pare Joan Pau II va escriure una frase molt profunda fa anys: Quan les
ments estan il·luminades i els cors plens de fervor, els signes parlen.
Tota
l’Eucaristia es desenvolupa en el context dinàmic de signes que porten en si un
missatge dens i lluminós. És a través dels signes que el misteri d’alguna
manera s’obre als ulls del creient.
Per
això just després del baptisme, els cristians rebien una catequesi especial,
per part del mateix bisbe!, era una catequesi sobre els misteris, mistagògica
és deia. El bisbe explicava detall a detall de la santa Missa perquè hi
poguessin participar amb fruit conscients que allí, sota el vel dels signes,
trobaven a Jesús…
També
per vosaltres aquest any de preparació per la primera comunió de la vostra
filla pot estar també molt centrada en la catequesi per entendre i viure bé la
santa Missa…
