Convi mares Airina I: Jesús a l’Evangeli
Per arribar al contingut d’aquesta meditació
m’agradaria llegir-vos un episodi de l’Evangeli. És una de les històries més
boniques que recull l’Evangeli, a més és molt coneguda…
En aquell temps, un mestre de la Llei, per
provar Jesús, s’alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, ¿què he de fer per
tenir l’herència de la vida eterna?» Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la
Llei? Què hi llegeixes?» Ell contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot
el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima
als altres com a tu mateix.» Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i
viuràs.»
Ell, amb ganes de justificar-se preguntà a
Jesús:« I per a mi, ¿qui són aquests altres?» Jesús prosseguí: «Un home baixava
de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren,
l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix
camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment
un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda. Però un
samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié, se’n compadí,
s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el
pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà,
quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li: Ocupa’t
d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més. Quin
d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que
havia caigut en mans dels lladres?» Ell respongué: «El qui es va compadir
d’ell.» Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»
El Sant Pare Benet XVI comenta amb detall
aquest episodi al seu llibre Jesús de Natzaret, és molt interessant el que diu…
En el fons, i això és el més important, Jesús
està parlant amb cada un de nosaltres. No és només una història bonica que
deixa un bon record…
Sinó que el que ens està dient és: i tu et
preocupes dels altres? I tu, també reses i fas coses pels altres?
Fa 20 segles aquesta pregunta Jesús li feia al
mestre de la llei…: tu dius que has d’estimar a Déu amb tot el cor…, i al
pròxim com a tu mateix… Però ho fas? Amb les teves accions demostres les teves
paraules?
I li explica qui és el seu pròxim amb un
exemple concret…
Qui és el pròxim?
Això, pels jueus, no estava tant clar… Els
doctors de la llei discutien molt el concepte “pròxim”… Primer deien que
significava “connacional”. O sigui només un jueu es podia considerar pròxim… Després
algú deia: home però la bíblia diu que hem de tractar a l’estranger amb
delicadesa recordant que nosaltres també varem ser estrangers a Egipte…
Llavors deien: doncs l’estranger que viu a la
terra d’Israel també és pròxim.
Però –afegien- en cap cas son pròxims ni els
idòlatres, ni els pecadors…, ni els samaritans!
Això era així perquè els samaritans durant la
festa de la Pasqua havien agafat óssos de tombes i els havien tirat al Temple
de Jerusalem, causant un problema de consciència a milers de pelegrins…
Aleshores Jesús en aquest context explica la
paràbola…
I el Papa Benet XVI, comentant la paràbola,
diu unes coses molt profundes. El nucli de l’explicació diu que el samarità que
s’atura a ajudar el ferit greu, no es planteja si l’ha d’ajudar o no… No entra
en raonaments, ni excuses… Tot el contrari del que està fent el doctor de la
llei davant de Jesús… Tot el contrari del que van fer el sacerdot i el levita
de la paràbola, que per por que no els succeís el mateix o per presses o per
poc coneixement mèdic, no s’aturen a ajudar el ferit…
I explica el Papa que el samarità no es
planteja això sinó que es commou interiorment. I afegeix el Papa que la
terminologia greca original fa servir una expressió referent a les entranyes
maternes. El samarità és va commoure interiorment i va aturar-se a ajudar al
pobre ferit…
I Jesús mira al doctor de la llei que li ha
fet la pregunta: entens qui es el teu pròxim. El doctor de la llei ho entén
perfectament…
I Jesús em mira a mi i em diu: entens qui és
el teu pròxim. I jo miro a Jesús i li dic que ho entenc perfectament també…
Però ara ve el més interessant. Ens podríem
quedar aquí i donar-li voltes a aquesta paràbola i l’aplicació concreta que té
amb el marit, els fills, els amics, els coneguts i tots els desconeguts…
Però avui volia anar un pas més enllà, un cop
explicat el significat profund dona un darrer pas. Explica.
Els pares de l’església han vist aquesta
paràbola des de la perspectiva de la història universal: és l’home actual el
qui resta estès, mig mort a la vorera del camí. És l’home actual que ha caigut “en
mans d’uns lladres…”
Ho posa el Papa entre cometes referint-se a la
crisis de valors actuals, als prejudicis, al empobriment espiritual dels homes
d’avui…
El bon samarità –diu el Papa- és Jesús. Déu
mateix que per nosaltres és estranger i llunyà, s’ha posat en camí per fer-se
càrrec de la seva criatura maltractada. Déu, el llunyà, en Jesucrist és
converteix en pròxim…
Ens cura amb l’oli i vi que son símbol dels Sagraments
i ens porta a l’hostal que és símbol de l’Església…
Aquí volia arribar en aquesta estona d’oració:
Jesús és el bon samarità que ens surt a buscar, que ens ve a guarir l’ànima,
que ve a omplir els desitjos més profunds del cor humà (desitjos que només Ell
pot omplir)…
Així mirant al Sagrari li demano a Jesús:
dona’m Senyor la certesa profunda que m’estàs buscant, que em surts a trobar a
mi…
Us surt a buscar amb la Primera Comunió de la
vostra filla…
Ara us semblarà que faig un salt mortal sense
trampolí, però no és així: Us surt a buscar sobre tot en l’Evangeli, com hem
vist en aquesta estona d’oració…
Tant de bo, Jesús, jo llegeixi l’Evangeli
sabent que allí darrera –amagat d’alguna manera- estàs tu, que em busques, tu,
que et commous interiorment per les meves necessitats, per les meves angoixes…
De veritat, Jesús ens surt a buscar amb
l’Evangeli…
Sant Josepmaria ensenyava que l’Evangeli no
l’hem de llegir sinó meditar, viure’l, entrar-hi a dins com un personatge més…
Perquè Jesús ens parla a l’Evangeli.
No és una idea seva, ni meva d’aquesta estona
d’oració… Tots els sants ho han dit.
Es molt gràfic sant Agustí:
“Déu està assegut al seu Tron del Cel, però la
seva boca no deixa de parlar-nos a la terra”
