Pares com a primers transmissors de la fe
Atrium mares I 12.11.2012 VSE! MTEM!
Atrium mares I 12.11.2012 VSE! MTEM!
El primer que voldria fer en aquesta sessió és
canviar el títol. Perquè va caure la importància en la primera part: els pares
són els “primers” transmissors de la fe. Els principals transmissors de la fe.
Una fe que no és viscuda a casa, és una fe morta.
Ho diu sant Pau a les seves cartes: “la fe
sense obres és morta”.
Però això ho tenim tots molt clar:
-Els fill son el vostre principal projecte, o
sigui, la tasca més important.
I també afegiria que el que l’ànima és pel
cos, motor de la vida i que ens eleva de la vida animal a la racional, de igual
manera, és la fe per la vida dels vostres fills, és l’ànima, l’interior que
vivifica tota la seva vida, que li dóna sentit.
Així el primer que faig en aquesta sessió és
centrar-me en la segona part del títol: Com transmetre la fe al meu fill, a la
meva filla? Com és fa això?
Voldria començar amb una estadística, ja ha
passat uns pocs anys des que es va fer però segueix sent vàlida:
Avui en dia un 85% del nens reben el Baptisme…
Déu n’hi do.
Un 60% fa la primera comunió: o sigui en 10
anys que passa des del Baptisme fins la primera comunió ja és perden molts…
Ja només un 15% fan la Confirmació. Ja estem a
plena adolescència.
I per fi, només un 4% entre els 10 i 30 anys
van a Missa els diumenges.
Què ha passat?
Al Baptisme als pares els hi varen preguntar:
Us comprometeu a educar els vostre fill en la fe? I també li varen posar un
vestidet blanc que simbolitza exteriorment el que succeeix realment a
l’interior: revestit de Crist…
Així com pot ser aquest fracàs? Només un 4%
assoleixen l’objectiu i potser dins d’aquests n’hi ha bastants que només van a
Missa per complir amb un precepte, podríem dir sense interioritzar-ho, sense
trobar a Jesús viu, o sigui, “sense ànima”…
Com deia el Papa Benet XVI, dóna-li al
diumenge la seva ànima i a l’ànima el seu diumenge…
Com és possible aquest fracàs? Sí que n’és de
difícil això de transmetre la fe? Quins factors provoquen tantes decepcions?
En això centre la xerrada d’avui. Segueixo
sobre tot uns apunts d’un sessió d’un mossèn de Barcelona que és diu mossèn
Joan Costa (www.sedase.net/jcb
anomenada “transmissió de la fe”).
Primer de tot, què és la fe?
Trobem moltes respostes… Un sentiment… Un
pensament… Una convicció… Recordo una companya d’universitat no practicant que
en to defensiu em deia: jo tinc la meva fe. Ella defensava que creia en Déu i
no en l’Església, ni la Missa…
Què és la fe?
Al Catecisme hi trobem que és un “assentiment
racional a les veritats revelades”.
O sigui que afecta la intel·ligència i la
voluntat. No és sentimental.
I també diu: “a les veritats revelades”. O
sigui que primer actua Déu. La fe més que un acte nostre és un do de Déu…
Això ho diem amb la paraula “teologal”. La fe
és una virtut que dóna Déu…
I això té unes implicacions molt importants:
La fe no és transmet com es transmet una ensenyança, ni com es contagia una
enfermetat…
La fe és transmet amb una modalitat que li és
pròpia.
Com a primera
condició l’hem de demanar... I demanar amb insistència…
Exemple de la vida de sant Josepmaria de Juana
la Tonta…
Aquí podem treure les primeres conclusions:
quan resem en família? El beneir la taula… Resar per la nit… Visitar els
difunts al cementiri…
Hem vist que la fe és teologal. En segon lloc,
la fe és una virtut…
Com és transmeten les virtuts? Com és transmet
la generositat o l’amor entre els esposos? Amb l’exemple! Amb els detalls
exteriors materials… Doncs la fe igual! També és transmet amb l’exemple!
Aquí tenim la segona condició per transmetre la fe, que és l’exemple. Si voleu
que els vostres fills tinguin fe i visquin de fe, el primer és tenir-la un per
donar exemple.
Hi ha una cosa molt important, que hem
d’aprendre: ha de ser un exemple “positiu”. És molt important “fer amable la
virtut”, “mostrar la bellesa de la
virtut”. No de mala cara, ni amb discursos seriosos…
Podríem posar molts exemples. De quan resem...
De quan toca anar a Missa… De quan toca servir als altres… Si resem pensant
tant de bo no tingués que resar, tant de bo pogués saltar-me la Missa.. Així
doncs, primer hem de descobrir nosaltres la bellesa de la virtut, hem de
disfrutar fent el bé… I després saber-ho transmetre als fills…
Hi ha l’exemple típic de la mare que fent un
servei li dona voltes interiorment a què faria si no hagués de fer això, si no
tingués aquests compromisos… Se sent empresonada per les obligacions pròpies…
És compara… Veu el marit, els fills, inclòs les coses de Déu “com una
limitació”… Fa les mateixes coses que abans feia amb un somriure, sentint-se
encantada, ara les fa amb la “cara llarga”…
Avui en dia molta gent transmet la fe com si
fos una càrrega: com un “hi ha que passar per el tubo”. Suportar l’homilia
d’aquest mossèn.
Davant d’això, s’ha de mostrar la bellesa de
la fe, aquesta és una assignatura pendent molt important, perquè sinó els fills
coneixeran què és el bé però no disfrutaran fent-lo…
Amb la nostra manera de viure la fe hem de
mostra que és atractiva que és un autèntic “xollo”. I mostrar que darrera de la
fe, hi ha una persona, que és Jesús, no és només un conjunt de coses,
doctrines, ni normes morals… Sinó una persona: Jesucrist!
En tercer
lloc s’ha d’explicar una realitat més complexe. La fe no depèn tant de
l’enteniment com de la voluntat. O sigui, no depèn tant de que jo entengui les
coses de Déu, sinó de la voluntat que jo estimi a Déu, que jo confii en Déu.
Quan la meva companya de classe de la facultat
em deia que ella tenia la seva fe, que ella no creia això o allò de l’Església,
em deia que per ella el criteri de la fe era si l’entenia o no, si li convencia
o no. Llavors ja no es fiaba de Déu, sinó de la seva capacitat d’entendre’l.
Així qui nega una veritat de fe, ja no té fe, sinó opinió, perquè és fia de si
mateix i no de Déu.
La fe és juga més en fiar-me de Déu. Me’n fio
de Déu perquè m’adono que m’estima, perquè miro la Creu i veig el seu amor
infinit i desinteressat.
Hi ha uns versets antològics que fan
referència a això:
“No me mueve, mi Dios,
para quererte
el cielo que me tienes prometido,
ni me mueve el infierno tan
temido
para dejar por eso de ofenderte.
Tú me mueves, Señor,
muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido,
muéveme ver tu cuerpo tan
herido,
muévenme tus afrentas y tu muerte.
Muéveme, en fin, tu amor,
y en tal manera,
que aunque no hubiera cielo, yo te amara,
y aunque no
hubiera infierno, te temiera.
No me tienes que dar
porque te quiera,
pues aunque lo que espero no esperara,
lo mismo que te
quiero te quisiera”.
Potser amb un exemple ho entendre’m millor.
Perdoneu que és un exemple una mica brut. Segur que el vostre marit quan arriba
a casa un dona un petó, i a vosaltres us sembla una manifestació de tot l’amor
que us té. En canvi si un dia algú us diu que el vostre marit tonteja amb la
secretària, i quan per la tarda torna a casa i us dona un petó, aquell petó ja
no serà manifestació d’amor, sinó un petó fred de traïció… Què ha canviat? Si
és el mateix petó! Ha canviat la confiança
Igual, si ens fiem de Déu, perquè Déu
m’estima, perquè ha donat la seva vida per mi, me’n fiaré de tot el que ell
revela encara que en algun moment no ho entengui…
Un Déu que s’ha encarnat i que ha mort a la
Creu per mi, fent seu tot el dolor humà, és un Déu que ja no em té de demostrar
res, d’aquest Déu me’n puc refiar. Encara que la mediació eclesial ho
enfosqueixi, per les limitacions i errors humans…, quan veus que això ve de
Déu, ja no pots dubtar.
El mossèn que exposa aquesta conferència dóna
unes condicions d’aquesta confiança: la humilitat i la obediència…
La humilitat que em fa dir, només amb Ell puc,
que em fa fiar-me més d’Ell que de mi.
La obediència que ens porta a obeir quan no ho
entenem. Si una cosa perquè no ho entenc no ho obeeixo, significa que el meu
criteri és més fort que el d’Ell.
Així s’entén una definició moderna de fe: “la
fe és l’entrega de l’enteniment i de la voluntat a Déu”.
Hi ha un exemple que és la porta de l’Església
de Betlem a Terra Santa, on va néixer Jesús: és una porta molt petita, molt
baixa. És com si ens digués: només pot reconèixer al Nen-Jesús qui s’abaixi.
Un quart
apartat –més breu- és que la fe es transmet amb l’amor.
Això afecta més a la conversió d’altres
persones… Potser en l’àmbit familiar és molt evident. Defensar la fe no és
destrossar a l’altre sinó volguer-lo al Cel amb tu, al teu costat…
Quan dues persones s’estimen es donen
mútuament totalment. Si estimo a Déu, em dono i ell se’m dona. El mateix
estimar-se és font i transmissió de santedat, de fe.
Per acabar un darrer apartat, el cinquè. Això ho he agafat d’un altre
lloc, una autora que és diu Jutta Burggraf, que parla a un article de la
transmissió de la fe en la família en el post-modernisme.
Allí explica que les teories modernes de la
comunicació expliquen que una persona explica més pel que és que pel què fa… Fins
a un 80% o 90% de la nostra comunicació té lloc de forma “no verbal”.
És la importància de l’exemple, que ja sortia
en el segon apartat per mostrar la bellesa de la virtut, i ara ho torno a
treure per tota la vida de pietat.
Un dels documents més importants del CVII, la
Gaudium et spes, que parla de la fe en el món d’avui diu que una de les causes
més importants de l’augment de l’ateisme és el mal exemple dels catòlics. La
causa més potent que enfosqueix la transmissió de la fe és la gent que diu que
té fe, però moralment –amb el seu actuar- no la viu. O sigui la dissociació
fe-moral és la causa de l’ateisme.
Ara quedaria l’aplicació pràctica de tot això
que hem dit… resar a casa, posar bona cara, mostrar la bellesa de servir…
Però jo em limitaria a dir-ne un: com puc jo,
o tu, estimar més a Jesús, tractar més a Jesús personalment! Com puc jo ser una
dona de més fe!
