Sessió pares primera
comunió:
la existència de Déu. 13.nov.2012
Des que va començar l’any de la fe, el passat
11 d’octubre el sant Pare, Benet XVI, està parlant a les audiències dels
dimecres a la plaça de sant Pere, sobre la fe…
Aprofito les seves paraules per parlar-vos
avui…
El passat dimecres, avui fa 6 dies va parlar
del “desig de Déu que hi ha dins de tot cor humà”. Això ens diu en Papa:
El
camí de reflexió que estem fent junts en aquest any de la Fe ens duu a meditar
avui sobre un aspecte fascinant de l'experiència humana i cristiana: l'home duu en si un misteriós anhel de Déu.
Molt significativament, el Catecisme de l'Església Catòlica s'obre,
precisament, amb la següent consideració: "El desig de Déu està inscrit en
el cor de l'home, perquè l'home ha estat creat per Déu i per a Déu; i Déu no cessa
d'atreure a l'home cap a si, i només en Déu trobarà l'home la veritat i aquesta
que no cessa de buscar" (n. 27).
De fet és una cosa lògica si Déu ens ha creat
per ell, per anar al Cel, per viure units a Ell, fins que no estem units a Ell
estarem com incomplerts, com si ens manqués alguna cosa…
És com una planxa de “planxar” normal. Tots
haurem utilitzat alguna vegada… I ens haurem adonat que això què veiem fer a la
mare no és tant fàcil…, però si l’utilitzem per torrar pa, doncs sí és útil,
però no acaba de ser la seva finalitat…
Recordo un cop que varem trobar una casa que
havia estat llogada a la torradora hi havia restes de carn que havien calentat
allí…
Si la planxa tingués consciencia se sentiria
poc realitzada… Insatisfeta amb si mateixa… Infravalorada…
Això és el que vol dir aquest anhel interior
que tenim de Déu i que només Déu pot sadollar (saciar).
Al final de l’homilia d’inici de Pontificat
del Papa actual acabava amb unes paraules molt sentides, molt personals:
“Només amb l’
“Només amb l’amistat de Crist s'obren realment les grans potencialitats
de la condició humana. Només amb aquesta amistat experimentem el que és bell i
el que ens allibera. Així, avui, jo voldria, amb gran força i gran convicció, a
partir de l'experiència d'una llarga vida personal, dir-vos a tots vosaltres,
estimats joves: No tingueu por de Crist! Ell no ens pren res, i ho dóna tot.
Qui es dóna a ell, rep el cent per un. Sí, obriu, obriu de bat a bat les portes
a Crist, i trobareu la veritable vida. Amén”.
De petits al estudiar Catecisme ens
preguntaven:
“Quina és la finalitat de l’home?”
I contestàvem alguna cosa així: “conèixer a
Déu a la terra i ser feliços després amb Ell per sempre al Cel”.
Així doncs l’existència de Déu no és tant una
recerca de l’home, que aplica l’enteniment i li dona voltes, sinó un deixar-se
trobar per l’amor de Déu…
Compte! Tampoc és una cosa pasiva! Si una
persona per saber anglès hi dedica tantes hores, què no farà per trobar el
sentit profund de la seva vida, per conèixer i tractar a Jesús mitjançant la
lectura de l’Evangeli, o per viure bé i entendre la santa Missa…
La història de sant Agustí és molt expressiva:
va néixer cristià al nord d’africa, però durant la seva vida és va deixar
portar per l’afany de triomfar, per la vanitat en el parlar en públic, per la
impuresa i la sensualitat… Va fer un llarg camí…
Una primera lectura de l’Escriptura el va
decepcionar i va accentuar la seva desconfiança cap a una fe imposada i no
fonamentada en la raó (segons ell, perquè sí que està fonamentada en la raó,
però no és demostrable). Així que es va apartar de la fe, derivant en tots els
vicis…
Als 33 anys, després un llarg camí, va tornar
a la fe, però a una fe autèntica: com una amistat interior amb Jesús. El motiu
principal va ser trobar-se amb la figura de Jesús en l’Evangeli. També hi va
ajudar la decepció de la vida passada. Aquesta vegada la lectura de l’Evangeli
no ve ser des de una visió crítica plena de prejudicis sinó des de l’amor…
Tota la seva història està recollida en la
seva autobiografia, la primera autobiografia de la història, es diu: “Les
confessions”. Allí hi escrivia una frase que resumeix de manera esplèndida tot
el seu itinerari, i que és molt famosa. És una frase que explicita el què ens
diu el Papa, l’anhel que tenim tots a dins:
“Senyor, ens vares fer per Tu, i el nostre cor
estarà inquiet fins que reposi en Tu”.
Això mateix ens diu també el Sant Pare aquest
dimecres passat… Tenim al nostre interior un desig, que només serà satisfet per
la trobada personal amb Jesús…
Com deia la llei de Jenkinson, que acompanya a
la lley de Murphy, encara que molt menys coneguda…: “Per tota qüestió difícil
hi ha una resposta fàcil, ràpida…, i equivocada”.
Així doncs no és fàcil respondre a la qüestió
de la fe o de l’existència de Déu…
Recordo una conferència d’un sacerdot de
Madrid. Explicava amb detalls un viatge que va fer a Barcelona amb tren dels
antics, encara no hi havia ave. Anaven en un compartiment apretats dos i dos,
encarats. Un viatge llarg… Dels companys que et toqui depèn tot el viatge.
En aquest mossèn li va tocar varies persones
normals i una noia jove amb el fill petit… El nen dormia plàcidament. A vegades
és despertava i tots els del compartiment li somreien i les feien ganyotes…
És increïble com la gent és transforma davant
dels nens petits. Ahir al carrer després de sortir de l’Airina un nen sortia
corrent i quasi topa amb una senyora que podria haver guanyat el premi de
“rostre seriós”. El nen la va mirar i amb un somriure li va dir: hola! I la
senyora, que no el coneixia de res, va fer una transformació del rostre que
semblava impossible. Tot això en uns segons… Va seguir caminant i en dues
passes ja havia posat el rostre del premi…
Recordo que vaig pensar: Jesús també ens busca
com aquest nen petit, com ingenu, i nosaltres posem el rostre seriós per la
vida atabalat per les nostres coses importants, els nostres pensaments
crítics…, fins que el trobem…, només llavors ens alliberem de la careta!
Bueno, tornem a la nostra història…
El nen simpàtic és va adormir per molta
estona, i al cap d’un bon temps, doncs era un viatge llarg és va despertar no
tant simpàtic, amb una bona plorera… La mare ho va intentar tot. Tots els del
compartiment, successivament també van intentar tot el repertori de sorollets
(pseet, puf, pim-pam-pum, etc..) i ganyotes que se’ls van ocórrer. I res el nen
plorava. El mossèn també s’hi va aplicar, i res… Al final al compartiment hi
havia una mica de fastigeig: si encara queden dues hores de viatge i si seguim
així el maldecap està assegurat!
De sobte la mare va tenir una inspiració… Va
obrir el bolso i va treure una botelleta d’aigua, la va destapar i li va donar
un glopet petit petit al nen, que va deixar de plorar i és va adormir amb cara
d’àngel…
Aigua! Un glopet d’aigua!
El mossèn explicava que aquesta vivència li
havia servit molt, perquè nosaltres som com aquest nen petit que no sabem el
que volem, que anem plorant, insatisfets per una vida complicada… Fins que algú
ens dóna la veritable aigua que ens pot saciar.
Jo et puc donar l’aigua que “salta fins la
vida eterna”, li diu Jesús a una senyora.
Jo sóc l’aigua viva.
Només Jesús pot omplir els desitjos profunds
del cor humà.
Sant
Agustí de qui parlàvem abans té una altra frase famosa, que és molt
interessant:
“Déu
té set de que l’home tingui set d’Ell”
O
sigui, Déu anhela el mateix desig que té l’home d’Ell…
Parlar
de la fe, de l’existència de Déu, més que una recerca de l’home, d’un esforç de
l’home és un deixar-se trobar per Déu. Deixar-se trobar per l’amor de Déu,
manifestat plenament en Jesucrist.
Com
a conclusió d’aquesta sessió d’avui volia dir-vos alguns detalls concrets sobre
com em surt Déu a buscar:
En
primer lloc, Déu us surt a buscar de manera molt especial amb la primera
comunió de la vostra filla, Déu li passa a prop a ella i a tots vosaltres. Tant
de bo aprofiteu aquesta ocasió per aconseguir una amistat personal amb l’única
persona que pot saciar els desitjos més profunds del cor humà.
Després
Déu us surt a buscar a la Santa Missa cada diumenge i tots els dies que hi
aneu. Déu s’amaga en un troç de pa perquè puguem rebre’l, perquè no tinguem por
en acostar-nos a ell, com diu un autor espiritual.
Déu
ens surt a buscar a la Confessió. Sempre que vulguem Déu ens espera per
abraçar-nos, com el pare de la paràbola del fill pròdig: la misericòrdia és el
misteri més profund de la tendresa de Déu.
Déu
ens surt a buscar a l’Evangeli. Cada cop que llegim l’Evangeli o l’escoltem Déu
ens parla a nosaltres individualment…
Per
últim, Déu ens surt a busca en la nostra consciència, allí hi ha el “sagrari on
parla Déu” com ens diu el Catecisme.
Acabo amb
un frase d’un sant antic, Teòfil d’Antioquia: “Si tu em dius: mostra’m al teu
Déu. Jo et contestaré: mostra’m tu primer a l’home que hi ha en tu i jo et mostraré al meu Déu.
Mostra’m per tant, si els ulls de la teva ment hi veuen i si escolta la oïda
del teu cor”.
