Per aquesta meditació he escollit un text
l’Evangeli molt important… És un evangeli actual…, en que Jesús dóna el primat
a sant Pere, que en aquell moment era molt poc sant i bastant “cap de tro”.
Penso que en aquest evangeli Jesús li revela a
Simó Pere el perquè de la seva vida. Tu “ets” Pere, li diu… Li revela el ser
ésser, el motiu de la seva existència… La seva vocació professional… La
finalitat de la seva vida…
Nosaltres hem d’aprendre a meditar l’Evangeli,
perquè Jesús també ens parla “ara” a nosaltres per mig de l’Evangeli…
I amb aquest Evangeli Jesús ens revela a
nosaltres el nostre perquè…
Anem a escoltar-lo, intentant imaginar-lo
(així es fa oració), intentant vestir-nos com un apòstol més, i procurar
descobrir què ens diu Jesús a cada una…, ara…, personalment…
En aquell temps, Jesús anà a la regió de
Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «¿Què diu la
gent del Fill de l’home? ¿Qui diuen que és?» Ells li respongueren: «Uns diuen
que és Joan Baptista, altres, que és Elies, altres, que és Jeremies o algun
altre dels profetes.» Ell els diu: « I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?» Simó Pere
li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu.» Jesús li va respondre:
«Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i
sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre
aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del Reialme de la
Mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que
lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra
quedaré deslligat al cel.
Ens hem d’imaginar aquesta escena de
l’evangeli, perquè Jesús ens parla ara a cadascun de nosaltres així…
Imagina aquesta excursió de Jesús amb els
dotze apòstols, i tu fica-t’hi com un de més...
És una bona excursió, poden ser uns 30km…,
però molt bonics, al costat del riu Jordà, tot caminant cap el nord, tot verd,
prats bonics i a la vora del riu, arbres que van resseguint el corrent... Així
el camí és fa menys pesat. També nosaltres hem fet camí fins a Torremar….
Quan arribem al lloc, quasi a la ciutat de
Cesarea de Felip, Jesús pregunta...: «¿Què diu la gent del Fill de l’home? ¿Qui
diuen que és?».
Potser algun apòstol és distreu amb les vistes…,
el paissatge és meravellós, els voltants del riu..., els prats... I a dalt de
tot, com al cim d’un penya-segat, la ciutat de Cesarea, amb el seu temple pagà
a Cèsar August, amb moltes construccions d’estil grec...
Aquesta ciutat era molt pagana... No creia en
Déu... Degut a la influència de la cultura grega havia estat infidel al Déu
dels jueus... Era com un model de modernitat...
Modernitat que colpejava amb molta força els
pobrets dotze apòstols, és sentien molt poqueta cosa davant de tota la
potència, el progrés del paganisme…
I es tracta de la mateixa modernitat que en la
actualitat vol reduir la vida cristiana a la intimitat, que vol que els mestres
només parlin de coneixements i no de virtuts… Com si només tractéssiu cervells
i no persones… I que també han d’arribar a les famílies educar-les en virtuts,
en pietat, en coherència…
Perquè no es pot parlar de coneixements i no transmetre
un ideal de vida… No podem ensenyar el cos i ignorar l’ànima!
Però ens trobem ara una pressió exterior,
igual que la que troben els apòstols mirant a Cesarea… Una pressió que ens fa
sentir-nos petits…
Qui sóc jo per ajudar a aquestes famílies? Com
puc acostar-los a Déu? Ajudar-los a créixer en el seu matrimoni?
I ara mirant a Jesús, com mirava a Simó Pere
hem de ser conscients…, que la teva vocació de mestre no s’acaba en les nenes
petites! La teva vocació de mestre engloba als pares… I has de ser valenta i
ficar-te a la vida dels pares!...
I Jesús escull aquest lloc per preguntar-los
als apòstols això...: «¿Què diu la gent del Fill de l’home? ¿Qui diuen que és?».
Avui amb aquest evangeli també ens ho pregunta
a nosaltres... I nosaltres li responem: Tu ets Jesús. Tu ets el fill de Déu. Tu
ens esperes al Sagrari, i a l’Eucaristia i a la Confessió.
I Jesús ens mira ara des de el Sagrari, i com
li va dir a Pere, ens ho diu també a nosaltres: i tu ets la ------, i tu ets
professora de nenes i de famílies, i tu edificaràs l’església i la societat
transmetent i ensenyant uns valors…
Li agradava molt a Joan Pau II posar aquest
títol: sé lo que eres!
En el fons Jesús ens ho diu a nosaltres:
sigues el què ets! Compromete’t per ser professora de cossos i ànimes! No
tinguis por de anar contracorrent de la societat materialista i mig paganota en
la que vivim. Dona a les nenes i a les famílies el millor que tinguis!
La vocació de professora és molt gran! En
l’antiguitat era la professió més valorada… Ara no tant, però no ha deixat de
ser molt gran… Molt elevada: depèn tant de tu…
Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré
l’església…
Certament el què ensenyem a les nenes pot
semblar que és perdi, però queda, i ajuda molt… És una petita llavor que algun
dia germinarà i creixerà…, o que un dia els ajudarà a trobar el camí correcte
si l’han perdut…
Així com sant Pere quan escolta aquestes
paraules es queda una mica empetitit, també nosaltres hem de ser més conscients
de la nostra vocació: és molt gran!, i realment edifica la societat!
Em vaig trobar fa un temps un testimoni d’una
mare…
Como mis
padres querían que tuviera una buena formación, me llevaron a un club de
bachilleres, donde disfruté mucho, aunque mi paso por ese primer club (y los
que vinieron después) fue, como lo diría… un poco accidentado. Yendo al grano:
me echaron de ese club y de varios más por revoltosa.
Yo
entonces tenía once, doce, trece años, y no lo podía remediar: donde iba, la
armaba. Un día fui a un retiro, me encontré con un micrófono y a todas las que
pasaban les iba diciendo a sus espaldas, escondiéndome para que no me vieran,
con voz cavernosa: “Hola, soy Dios y he venido a decirte que…”; y se pegaban un
susto de muerte. A otro retiro fui con mi cafetera, la instalé en el cuarto
para hacerme un cafelito de vez en cuando, la enchufé y… fundí los plomos de
toda la casa.
Tenían
bastante paciencia conmigo, pero claro, aquello no era plan… Aparentemente era
una de esas chicas que no se enteran de nada. Luego crecí, pasé
de los clubes y comencé a vivir mi vida. Decidí divertirme y pasármelo bien.
Fue un tiempo en el que me reía mucho, pero por dentro estaba inquieta: me
faltaba algo.
Alguno
puede pensar que la formación cristiana que había recibido por un oído me
entraba y por otro me salía… Pero la verdad es que mucho se había quedado
dentro: muchísimo más de lo que yo creía.
Por eso
–lo veo ahora- es tan importante sembrar, sembrar y sembrar durante esos años
de la adolescencia, procurando que se acerquen a Dios esas almas que sólo
parecen estar interesadas en armar jaleo y barullo; porque de pronto, cuando
Dios quiere, todo lo que se ha sembrado hace ¡plaf!, y da fruto.
Fue poco
tiempo después, en Misa, cuando volvía de comulgar. Vi claramente que Dios me
pedía que me entregara plenamente a Él y en concreto, como supernumeraria. Y aquí
me tienen ustedes, casada, con cuatro hijos y trabajando en un juzgado –soy
funcionaria de justicia-, como tantas sufridas madres de nuestro tiempo,
procurando vivir el espíritu del Opus Dei lo mejor que puedo.
A veces
pienso: ¿qué haría Jesucristo si estuviera en mi puesto de trabajo? Y me lo
imagino atendiendo el teléfono, ordenando los papeles, charlando con el
público. Con qué serenidad trabajaría, con qué alegría…
Es
curioso: estoy descubriendo poco a poco la verdad de muchas cosas que llevo
escuchando -gracias a mis padres y a los clubes-, desde que era pequeña. Por
ejemplo, qué significa eso de “santificar el trabajo”. Antes pensaba que se
trataba de ofrecerlo a Dios, y con eso bastaba... Y no; es mucho más: porque
cuando trabajas cara al Señor todo cobra una nueva dimensión…
El
espíritu del Opus Dei le da un colorido formidable a la vida, y al mismo
tiempo, la vuelve mucho más sencilla. Te descomplicas, te liberas… sí; y te
vuelves mucho más libre. ¡Si la gente, que tiene tantas ansias de libertad,
supiera la libertad interior y las alas que da el esforzarse por estar
cada día más cerca de Dios! Cuanto más le amas, más liberada te sientes. Con
razón decía san Agustín: “ama y haz lo que quieras”.
¡Si la
gente supiera lo que significa sentirse querida por el Señor! Muchas personas
piensan que esto de “vivir en cristiano la vida corriente”, a lo que ayuda
tanto el espíritu del Opus Dei, se parece al circo, y se trata de conseguir el
“más difícil todavía” o de hacer cosas aparatosas, yo que sé… y no es así, ya
lo decía san Josemaría: se trata de amar, de amar mucho a Dios y a los demás y
de amar en lo pequeño; de poner mucho cariño en todo lo que haces, cuando estás
entre sentencias o recursos, o bañando a un niño, o limpiando la cocina.
El otro
día estaba yo fregando los platos y pensaba: ¡Dios mío, si estoy fregando
platos y te estoy amando!
Eso te da una felicidad, una libertad… no sé como
explicarlo.
Realment la vocació de professores que Déu ens
ha donat és una cosa grandiosa, impressionant: participa en la formació de gent
que sigui “imatge i semblança de Déu”…
