Llegim a la carta de sant Pau als efesis:
“Dones, sotmeteu-vos als vostres marits, tal
com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva muller,
igual que el Crist és cap i salvador de l'Església, que és el seu cos. Per
tant, així com l'Església se sotmet al Crist, també les mullers s'han de
sotmetre en tot als marits. Marits, estimeu les vostres mullers, tal com el
Crist ha estimat l'Església i s'ha entregat a la mort per ella”.
És un texte que es llegeix molts cops a les
ceremònies de matrimoni. Perquè vol expressar en profunditat què significa el
matrimoni…
Les darreres paraules son les que donen la
clau de tot: “tal com Crist ha estimat l’Església i s’ha entregat a la mort per
ella”.
En aquesta traducció catalana apareix una paraula
que suscita una certa repulsa: sotmeteu-vos. En castellà la tradueixen de
manera més lleugera: subjecteu-vos.
Però en tot cas, no s’ha d’entendre amb la
manera de pensar feminista actual –la mentalitat moderna- sinó en els
paràmetres bíblics que mostra la mateixa carta, el context: “tal com Crist ha
estimat l’Església i s’ha entregat a la mort per ella”.
I avui en aquesta estona d’oració, mirem al
Sagrari, a Jesús i li preguntem.
Fins on va arribar el teu amor a l’església, a
cada cristià?
I Jesús ens mira: fins a la Creu!
Obedient fins a la mort i mort de Creu! Amb
una entrega exterior que molts cops hem considerat al Via Crucis, a la Passió.
I amb una entrega interior, molt poc meditada, de submissió a la voluntat del
Pare.
Podem veure a Jesús en moments puntuals de la
seva Passió, acostar-nos a Ell. Quan suava sang a l’hort de Getsemaní. A mig de
la flagelació. Al cap de tres hores d’estar a la Creu…
I li podem preguntar: no et va costar? No
vares tenir temptacions de parar-ho tot?
I Jesús ens mira i ens diu: Sí però volia
mostrar-vos la grandesa de l’amor, la donació total renunciant a un mateix.
Mireu el dia del casament és llegeix aquesta
lectura als efesis per intentar que els ministres del matrimoni, o sigui, el
nuvi i la núvia, siguin conscients que per la virtut del sagrament, el seu amor
humà serà elevat a la realitat sobrenatural, participarà de l’amor a Déu!
El seu amor humà respectiu, noble i
meravellós, es converteix en Caritat, igual que Jesús va convertir l’aigua en
vi a Canà, en aquest moment el teu amor és convertirà en Amor de Crist a
l’Església.
Igual que a l’Eucaristia el pa es converteix
en el Cos de Crist, realment present! En el Matrimoni l’amor dels esposos es
converteix en Caritat, amor a Déu, realment!
Serà assimil·lat a l’amor de Crist. Serà
identificat a l’amor de Crist.
Potser el dia del casament no érem conscients
de la grandesa del do que Déu ens feia amb el Sagrament del Matrimoni. Potser
entre els convidats, el vestit i la pelu…, ja teníem massa feina!
Però és un do tant gran. Un do que cada cop
que el considerem ens sorprèn.
Jesús ajuda’m a ser conscient de la grandesa
del do que m’has donat, que has imprès en la meva ànima…
Un do tan gran i meravellós! I que està cridat
a créixer. Està cridat a fructificar.
No podem enterrar aquest do per por a
perdre’l... L’hem de portar a l’oració… L’hem de treballar!
Avui he començat la meditació amb la carta als
efesis perquè poguessis pensar que igual que Crist en el camí de la Creu ens
mostra el què és l’amor “total”…
Igual que a Jesús li costa el camí de la Creu,
nosaltres també hem de lluitar contra els enemics que volen arruïnar el nostre
amor “total”…
Amor total! Com el de Crist a la Creu!
Comparacions amb altres matrimonis, queixes
interiors, victimismes… L’amor és “total”. A la mínima que és rebaixa és
perverteix. A la mínima que deixa de respondre a la llei de màxims, és
perverteix!
I la societat constantment ens vol fer pensar
en la llei de mínims! Tots els culebrons, les sèries de televisió, pel·lícules…
Ens porten a la llei de mínims!
Els nostres defectes també ens porten a la
llei de mínims…
El meu marit hauria de fer més! Els meus
fills…! Ja faig prou!
En canvi, ara mirant a Jesús ens hem de
plantejar: què més puc fer per el meu marit? Com li puc mostrar més el meu
afecte, sensiblement? Com puc fer créixer l’amor en el meu matrimoni?
El marit el canviarem interiorment amb l’amor,
no amb bastonades! Al marit encara que sembli insensible necessita detalls de
carinyo material, necessita afecte!
Farà veure que rondina! Farà veure com si no
li agradés! Però li encanta. El “manual d’usuari” dels marits no és gaire
complicat!
I després, després del marit, en segon terme,
els fills, com puc seguir sent una bona mare, inclús una mare extraordinària?
No podem deixar de banda el marit per la preocupació dels fills!
Compte!, perquè és un camí difícil, és un camí
de santedat, i santedat de la bona…
Però hem de tenir en compte que, quan Déu
demana una cosa, dóna les gràcies necessàries per aconseguir-ho. Quan Déu permet
una dificultat, dóna amb l’altre mà la gràcia per créixer!
…
En una famosa homilia de sant Josepmaria a
Navarra, resumia l’Esperit de l’Opus Dei en una frase: «En la ratlla de
l’horitzó, fills meus, semblen unir-se el cel i la terra. Però no, on de veritat
s’ajunten és en els vostres cors, quan viviu santament la vida diària».
El que vol dir és que gràcies al sagrament del
matrimoni, en el vostre cas concret, doblegar els mitjons del marit és “un acte
de caritat extraordinari…”
I qui diu uns mitjons, diu un somriure, un
plat de cuina, un ram de flors ben posat, una mirada carinyosa…
I també detalls interiors: tancar la porta
mental de les queixes, del cansanci, de les comparacions… També això, que queda
entre Déu i un mateix, és converteix en “un acte de caritat extraordinari”.
Quina grandesa la vocació matrimonial que fa
que les petites realitats de la vida familiar siguin caritat de la fina…
Quina grandesa la vocació matrimonial que
faciliti unir-se a Déu en els petits actes d’amor a l’espòs i als fills…
Quina grandesa la vocació matrimonial que
possibilita als esposos participar en el mateix amor de Déu, que uneix l’amor
humà i l’amor diví. I no al cel o a l’horitzó sinó en el immediat present!
És veritat, Jesús –li podem dir mirant al
Sagrari-, ajuda’m a donar-me més compte de la grandesa de la vocació
matrimonial.
Vocació, perquè és una constant crida de Déu a aixecar la mirada cap al
cel.
Vocació, perquè és un constant do de Déu, una constant pluja de
gràcia, perquè jo aprofiti totes les ocasions per estimar a Déu, estimant el
marit, els fills i les realitats materials més petites.
Vocació perquè és una tasca que se’ns encarrega, que amb el nostres exemple i la nostra
paraula, portem a la nostra família i a tots els homes a la trobada amb Déu en
l’amor entre els esposos.
Acabem encomanat-nos avui especialment a la
Sagrada Família de Natzaret, Maria, Josep i Jesús. Model de tota família
cristiana. En l’alegria i en les dificultats, que no varen ser poques!
Els hi demanem que la nostra llar sigui una “llar
lluminosa i alegre”, gràcies a la trobada amb Jesús en els petits detalls
ordinaris que manifesten el nostre amor.
