Pocs dies després de tornar de Setmana Santa
em varen encarregar donar una plàtica a les nenes de 1er batx de la Vall. Jo
venia descansat, després de airejar-me durant les festes. Vaig preparar un tema
“molt Pasqual”: alegria.
Els hi vaig parlar amb molta força de
l’alegria viscuda ja. No viure de somnis futurs, ni de quimeres… Sinó apredre a
ser feliç a casa, amb els que t’estimen: pares i germans… I amb els amics i
amigues… I al cole, fent classe…
Perquè molt gent viu pendent del futur, del
cap de setmana… De sortir de festa i fer el boig… Aquests jo els dic la “tribu
finde”. Els pobres pateixen 5 dies a la setmana i son feliços unes poques hores
dels dos dies restants, i no fent res que els pugui omplir de veritat!
La plàtica els va enganxar. Es varen quedar
pensatives. No era per menys, s’hi juguen la felicitat!
El problema va venir quan després va venir una
a parlar al confessionari. Mossèn m’ha deprimit… La pobre vivia tot el contrari
al que havia dit! Varem parlar i vaig aconseguir que veies com un repte
aprendre a ser feliç ara amb els que l’estimen…
Mireu, avui ens toca fer la darrera sessió
d’aquest llarg camí per preparar-vos “a vosaltres” per la primera comunió de la
vostra filla. Se m’escapa el riure. Preparar-vos “a vosaltres”.
He escollit com a tema, un diferent al què
tocava… He escollit: alegria! Felicitat! També perquè és un tema molt d’acord
amb la Pasqua, l’alegria de Jesús ressuscitat.
Recordo un mossèn que explicava una pregunta
que feia als esposos en el curs matrimonial abans de casar-se. Els hi
preguntava a soles, primer a un, després a l’altre: el matrimoni et dona ales o
te les treu? Explicava les respostes de la gent… Molt explicatives de si anaven
amb matrimoni amb egoisme o generositat. Molt explicatives del futur també…
Explicava que un li va contestar: me les
hauria de donar, oi?
Aquest entenia que l’amor era el que el faria
feliç. Que la dona i els fills serien el què l’omplirien de veritat! Però se
n’adonava que hi havia un enemic interior que l’impedia aquesta felicitat i
amenaçava tot el seu matrimoni: l’egoisme.
Per això va contestar: me les hauria de donar,
oi?
Precisament això és el que us volia transmetre
avui: tota la amistat amb Jesús que us he intentat transmetre en aquestes
sessions, amistat que porta a anar a Missa, a Confessar-se, a fer pregària
llegint l’Evangeli… Tot això “us hauria de donar ales”! Us hauria d’omplir de
veritat! Fer feliços!
L’Evangeli d’aquests dies de Pasqua està ple
de referències a l’alegria. Fixeu-vos en el que varem llegir a Torreciutat, el
dia de l’ofrena a la Mare de Déu de les vostres filles. Així acaba: “Finalment,
mentre eren a taula, Jesús s’aparegué als onze i els va retreure la falta de fe
i la duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l’havien vist ressuscitat.
I els digué: Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de
l’evangeli”.
La Bona Nova. Evangeli. De fet la mateixa
paraula evangeli significa en l’original greu un missatge alliberador, una bona
notícia que ens allibera de l’esclavatge del pecat.
I això des del principi, l’anunci als pastors
que tant bé coneixeu…, també comença així: us anuncio una gran alegria!
Maria Magdalena quan troba a Jesús ressuscitat
se li omple el cor de goig… Als deixebles d’Emaus que marxen tristos de
Jerusalem per la mort de Jesús, el mateix Jesús els hi surt mentre caminen i
els explica perquè ha mort… Al final quan el reconeixen diuen: no cremava el
nostre cor a dins nostre mentre ens explicava les Escriptures?
Per tot arreu alegria…
I malgrat això…
On es ara la meva alegria? De veritat
acostar-se a Jesús, amb la Missa, amb la Confessió, amb la Pregària m’omplirà
d’alegria? Perquè no ho noto així?
Mireu apart dels dos exemples que he explicat
abans, de perquè no sóc feliç ara: l’egoisme de la nena que mira el futur i
l’egoisme del nuvi que té por al compromís… Ambdós amb un concepte de felicitat
molt reduït, molt animal irracional: satisfer els propis gustos, o d’objectius
acomplerts…
Apart d’aquests dos exemples he pensat dues
coses més que expliquen aquesta falta d’alegria, de felicitat davant el
missatge cristià, o millor dit, de la “trobada personal amb Crist”, perquè el
cristianisme no és només un missatge sinó una “amistat personal amb Jesús que
ens estima…”
El primer factor que he pensat podríem dir:
“el missatger defectuós”. A vegades els que hem de transmetre el missatge
cristià no estem a l’alçada… No ho fem prou bé. O els nostres defectes ens fans
mals transmissors… Som massa directes, bruscs, poc carinyosos, etc…
Per això és molt bó que reseu pels mossens, perquè
ho necessitem de veritat. Penseu que un instrument humà material, el sacerdot, ha
de transmetre un missatge “sobre”-natural. És complicat.
Aquest factor no us afecta, només
indirectament.
Ara sí que us volia parlar d’un factor que us
afecta. Els prejudicis. Que provenen, sense que en siguem massa conscients, de
la supèrbia. Molt afavorits per una societat racionalista i crítica.
Us posaré un exemple que ajuda a entendre què
són els prejudicis. Una dona arriba a l’estació d’autobusos per fer un viatge
llarg, compra el tiquet i per alleuja l’espera va a comprar un paquet de
galetes “amb xocolata” (ha tingut una setmana molt dura) i una botelleta
d’aigua. I s’asseu a esperar…
Potser a vegades també veiem a Jesús com algú
que ens pren alguna cosa… I perdem la confiança en Jesús… No ens adonem del seu
amor, de la seva creu…
És molt injust que Jesús digui: alegria,
felicitat. I nosaltres escoltem: tristesa, compromís, complicació… Hi ha un
filtre interior defectuós, d’egoisme o de supèrbia.
És molt important que trobeu alegria en el
missatge de Jesús. Torne’m-hi: “amb la trobada personal amb Jesús”. És molt
important que ho trobeu vosaltres interiorment i que així ho transmeteu als
vostres fills!
Quina sort Jesús a l’Eucaristia! Quina sort
poder anar a Missa els diumenges! Quina sort tenir la Confessió! Quina sort
trobar-me a Jesús a la pregària!
Transmetre l’alegria als fills de ser cristià
i viure en cristià… Alegria! Felicitat!
Recordo una película, una història del Bronx,
en que el protagonista, un nen de 10 anys es va a Confessar i surt corrents de
l’església mentre sona la seva veu en off dient: quina sort ser catòlic i
poder-te confessar! Se’t perdonen els pecats!
Quin perill els comentaris a casa… Queixes de
l’homilia dels mossens… De “l’obligació” d’anar a Missa! Quin perill! Quina
por!
Els nens s’acosten a qui dona alegria.
S’allunyen dels tristos.
A l’Evangeli veiem que els nens s’acosten a
Jesús. Jesús somreia aleshores i somriu ara!
Fa un parell d’anys hi va haver una
conferència de Joaquín Navarro-Valls, havia estat durant quasi 20 anys
encarregat de comunicar notícies del Papa Joan Pau II, anava amb ell a tot
arreu, el veia cada dia… Va donar una conferència sobre “la missió del cristià
avui”, molt interessant.
Va acabar la conferència de manera impactant,
com només ho pot fer una persona molt potent, amb un testimoni personal. “He
tingut en la meva vida la sort, més ben dit el do, de conèixer a tres sants…” I
deia: “Quan un ha conegut a un sant, ha de canviar la seva idea de santedat
perquè possiblement no era del tot realista”. Què tenien en comú?, es pregunta,
a part de la idèntica responsabilitat amorosa davant la vocació que de Déu
havien rebut.
“La resposta a la que he arribat es que el
comú entre els tres era el bon humor. Un bon humor contagiós, extraordinari,
que feia riure fins i tot en ocasions en que semblaria obligatori plorar”.
Recordo un anècdota que em va explicar aquest
mateix home sobre unes vacances del Papa Joan Pau II als Alps… “em fa mal la
cicatriu!”.
O una altra anècdota d’aquest Papa que explica
en una biografia… Una dona que tot cridant li diu al Papa en una audiència
pública amb molta gent: digui-li alguna cosa al meu marit que fa anys que no es
confessa… El Papa després d’unes passes torna endarrera i li diu: què trist que
s’està lluny de Déu…
Acabo ja aquesta sessió i totes.
Encomenant-vos a la Mare de Déu. De fet la vostra tasca de pares us porta a ser
com la Mare de Déu i sant Josep, participeu de la seva maternitat i paternitat.
Ells son el model de tota família cristiana!
Al cor de la Mare de Déu sempre ressonaran les
paraules que li va dir l’Àngel Gabriel a l’anunciació: “Chaire”, en grec. Ave!
Ho diem a l’àngelus i ho diem molts cops cada dia a l’Avemaria…
Paraula que significa en l’original grec:
alegra’t!
Per la Mare de Déu tenir a Jesús va ser i serà
sempre: alegra’t!
També des del cel ens ho diu a nosaltres:
alegra’t!
