Sessió
pares primera comunió:
Déu ens toca en els Sagraments
Déu ens toca en els Sagraments
Potser una de les imatges més famoses de la
capella Sixtina pintada per Michelangelo és la Creació de Adan…
Fàcilment us vindrà la imatge al cap.
Apareix Déu Pare allargant la ma cap a un
home, Déu pare està envoltat d’un cercle d’àngels que el contempla sorprès
podríem dir… Envolta a Déu Pare i als àngels un mantell vermell.
Déu Pare, des de el cel allarga el braç i la
ma, arribant amb un dit a tocar el dit d’un home que està nu, estirat a la
terra…
Una imatge val més que mil paraules!
La sorpresa dels àngels…
La bondat de Déu…
Que Déu ens crea per amor…
La grandesa del do de la Creació, del do de la
vida… A vegades només en som conscients quan “perdem aquest do”, amb la mort
d’una persona estimada…
Aquesta imatge tant impactant ens explica
moltes coses…
Fixeu-vos en el títol de la sessió d’avui… Déu
ens “toca” amb els sagraments…
De la mateixa manera que Déu Pare ens toca amb
la Creació, Déu Fill ens toca amb els Sagraments. Així hem de veure
l’Eucaristia i la Penitència…
Es podrien fer molts paral·lelismes entre
aquesta imatge de la Creació i la imatge real que succeeix cada dia en els
Sagraments…
Avui parlaré més concretament de l’Eucaristia
i de la Misericòrdia… Encara que podria fer referència a tots els Sagraments…
Un petit exemple que ens mostra el
paral·lelisme és la tradició de dibuixar, pintar o escolpir àngels en els
Sagraris… Per fora que es veuen o per dins… Ens transmet el mateix que els
àngels de Michaleangelo: la sorpresa dels àngels davant la grandesa de Déu, la
bondad de Déu, la gratuïtat de l’amor de Déu…
Es podrien fer molts i molts paral·lelismes,
però el que m’interessa en aquesta sessió és que veieu que els Sagraments,
l’Eucaristia i la Misericòrdia, és que Déu per Amor fa una bogeria i ens
“toca”…
La conclusió d’això és molt important:
Precisament Déu ens dóna la veritable vida no amb quan ens “toca” amb la
Creació, sinó quan ens “toca” amb els Sagraments…
Déu amb la Creació ens dona una vida
“material”, podríem dir… Amb els Sagraments ens dóna vida espiritual, ens dóna
l’Esperit Sant! Aquest és l’Amor de Déu: Déu Amor, Déu Esperit Sant.
Em varen explicar una història molt
ilustrativa…
Cap a l’any 1920 es va promoure a l’Església
la comunió freqüent, fins aleshores la gent anava a Missa però no combregaba
perquè els hi semblava no estar prou a l’alçada del do de l’Eucaristia, i ells
es sentien massa pecadors, massa indignes…
Expliquen que en una catequesi sobre la
Comunió, un bisbe amb fama de santedat, anomenat Manuel Gonzàlez, preguntava a
uns vailets en una barriada humil d’una ciutat andalusa:
- Perquè convé combregar amb freqüència?
Els vailets aixecaven la ma i contestaven el
que els hi semblava… Deien una tonteria i una altre… Al final va aixecar la ma
un gitanet, amb la cara bruta i el cabell enganxós… El bisbe li va dir que
parlés. I aquest va dir:
- “Zeñó, porque pa querehlo hay que rosarlo”.
El bisbe es va quedar ben parat. I aquest
comentari del gitanet li va servir molt. Per estimar a una persona hem de
“tocarla”. Hem d’estar amb ella.
Això amb els Sagraments ho podem veure en les
dues “direccions”:
- Déu per estimar-nos ens vol tocar el els
Sagraments. Per dir-ho en concret: vol entrar dins de nosaltres en l’Eucaristia
i ens vol abraçar estretament en la Confessió…
I en l’altre direcció:
- Només podrem estimar a Déu, si el rebem amb
freqüència a l’Eucaristia i si li tornem l’abraçada en la Confessió…
Hi ha una realitat tremendament injusta. Quan
limitem la vida cristiana a un compliment exterior, a una imposició interior.
Es com treure-li l’ànima a un ser viu… Com treure-li l’amor a un matrimoni…
Alguns cristians veuen la Missa com una imposició, una obligació. Redueixen la
Missa a un manament de la Santa Mare Església.
El primer manament de l’Església diu:
Participar de la Missa el diumenge i les altres festes de precepte i quedar
lliure de feina o d’activitat que podria impedir la santificació d’aquests
dies.
Però no es pot limitar a una obligació
exterior. Es un concretar exteriorment una realitat que ha de sortir de dins,
de ser conscients de que Déu allarga la ma per tocar-nos, per estimar-nos, per
donar-nos l’Esperit Sant!
Fixeu-vos el que diu el Papa Benet XVI a la
seva primera carta Encíclica, Déu és Amor, segon paràgraf del primer punt:
“Hem cregut en l'amor de Déu: així pot
expressar el cristià l'opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser
cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un
esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això,
una orientació decisiva. Al seu Evangeli, Joan havia expressat aquest
esdeveniment amb les paraules següents: «Déu ha estimat tant el món que ha
donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que
tinguin vida eterna» (cf. 3,16)”.
Sant Josepmaria ho explicava amb una història molt
simpàtica: Considereu l’experiència, tan humana, del comiat de dues persones
que s’estimen. Voldrien estar sempre plegades, però el deure -el que sigui- les
obliga a allunyar-se. El seu afany seria de continuar sense separar-se, i no
poden. L’amor de ‘home, que per gran que sigui és limitat, recorre a un símbol:
els qui s’acomiaden bescanvien un record, tal vegada una fotografia, amb una
dedicatòria tan encesa que sorprèn que no cremi la cartolina. No aconsegueixen
de fer més perquè el poder de les criatures no arriba tan enllà com el seu
voler.
El que nosaltres no podem fer, pot fer-ho el
Senyor. Jesucrist, perfecte Déu i perfecte Home, no deixa un símbol, sinó la
realitat: resta Ell mateix. Anirà al Pare, però romandrà amb els homes. No ens
llegarà un simple obsequi que ens faci evocar la seva memòria, una imatge que
tendeixi a desdibuixar-se amb el temps, com la fotografia que aviat es fa
deslluïda, groguenca i sense sentit per als qui no foren protagonistes d’aquell
moment amorós. Sota les espècies del Pa i del Vi, hi és Ell, realment present:
amb el seu Cos, la seva Sang, la seva Ànima i la seva Divinitat (Es Crist que
passa, 83).
A vegades aquest reduccionisme exterior
–reduir l’amor a una realitat exterior- encara és més evident en la Penitència,
la Confessió o com prefereixo dir-li: el Sagrament de la Misericòrdia…
Per una falta d’enteniment s’ha vist reduït a
un passar comptes, un detallar pecats, o incompliment dels manaments, o en
alguns casos a un alliberar-se d’un sentiment de culpa…
És molt bo tenir un full de preguntes a partir
dels manaments que ens ajudi a fer examen de consciència per la Confessió… Però
no podem oblidar que és una abraçada de Déu… I que precisament aquesta abraçada
de Déu ens porta al desig de canviar, de conversió.
Fixeu-vos el què escrivia Joan Pau II en una
carta als sacerdots l’any 2002:
“En el Sagrament abans de trobar-se amb els
manaments de Déu, un es troba en Jesús amb el Déu dels manaments… Quan es troba
a Jesús com un do, fins l’aspecte més exigent de la llei adquireix la
“suavitat” pròpia de la gràcia”.
Torno a la imatge amb la que he començat
aquesta xerrada, Déu Pare allarga la ma per tocar l’home.
M’agradaria que fóssiu conscients que aquest
home sou ara especialment cada un de vosaltres, en aquests moment de la Primera
Confessió i de la Primera Comunió de la vostra filla.
Ara potser us hauríeu de preguntar: Veig la
Missa o la Misericòrdia com un “Déu em toca”, “Déu m’abraça”? I seguint amb
aquest paral·lelisme ens podem preguntar: no necessitaria potser que Déu em
“toqués” més i m’abracés amb més freqüència?
BREU EXPLICACIÓ DE LA CONFESSIÓ
Si fa temps que no et confeses i et sembla complicat aquí tens una breu
explicació…
Imagina’t que vas a un Supermercat, que no es diu Mercadona ni Carrefour,
sinó Misericòrdia (ja sé que no es un nom massa atractiu per un supermercat!).
Entres i vas passant pels 10 passadissos que té, cada un és un manament… En
preguntes quins “productes” agafes en cada passadís (això és l’examen de
consciència: ho pots fer amb les 31 preguntes qui tens darrera aquest full).
Quan ja tens tots els “productes” passes per caixa. La caixera és un mossén
vestit de negre, que fa present a
Jesucrist (el que et perdona és Jesús, no la “caixera”).
No et preocupis què li has de dir al mossén… Hi ha un full escrit al
confessionari, o si no ja t’ho dirà ell, i si d’alguna cosa no t’enrecordes ell
t’ho pot recordar… Per això Déu ha volgut que fos una persona i no una màquina!
El més sorprenent és que quan ha passat tots els “productes” i et diu el
preu total, afegeix: ja ho pago jo (quina “caixera” tant generosa!), tú si vols
pots ajudar resant… (et diu una petita penitència, comparat amb tots els
“productes” que has comprat sembla molt però molt poquet).
Però és molt importat que abans de sortir fagis el propòsit de tornar aviat
al super (la propera setmana o la següent) i comprar “menys” productes.
Breu
Examen de Consciència
1. He dubtat o negat
les veritats de la fe catòlica?
2. He practicat la superstició
o l’espiritisme?
3.M’he apropat
indignament a rebre algun sagrament?
4.He blasfemat? He
jurat sense necessitat o sense dir la veritat
5.Crec tot el que
ensenya l’Església Catòlica
6. Faig amb desgana
les coses que es refereixen a Déu
7. He faltat a Missa
els diumenges o dies festius? He complert els dies de dejuni i abstinència? He
combregat indegudament?
8. He callat a la
confessió, per vergonya, algun pecat mortal?
9. Manifesto respecte
i afecte als meus pares i familiars
10. Sóc amable en la
vida de família?
11. He donat mal
exemple a les persones que m’envolten? Els corregeixo
amb còlera o
injustament?
12. Tinc enemistat,
odi o rancor cap a algú?
13. Evito que les
diferències polítiques degenerin en odi cap a les altres persones
14. He fet mal a algú
de paraula o d’obra
15. M’he embriagat,
begut amb excés o pres drogues?
16. He descuidat la
meva salut?
17. He estat causa
que uns altres pequessin per la meva conversa, la
meva manera de
vestir, la meva assistència a algun espectacle o amb
el préstec d’algun
llibre, revista, arxiu digital,...? He tractat de reparar
l’escàndol?
18. He estat mandrós
en el compliment dels meus deures? Retardo amb freqüència el moment de posar-me
a treballar o a estudiar?
19. He perdut massa
el temps amb Internet, la Televisió,...?. He estat prudent amb la seva
utilització?
20. He acceptat
pensaments o mirades impures
21. He realitzat
actes impurs? Sol o amb altres persones? Del mateix o diferent sexe? En quantes
ocasions? Vaig fer alguna cosa per impedir les conseqüències d’aquestes
relacions?
22. Abans d’assistir
a un espectacle o de llegir un llibre, m’assabento de
la seva qualificació
moral?
23. He pres diners o
coses que no són meves? Si escau, he restituït o reparat?
24. He enganyat a
algú cobrant més del que hauria d’haver cobrat
25. He malgastat els
diners? Dono almoina segons la meva posició?
26. He dit mentides?
He reparat el dany que hagi pogut seguir-se’n?
27. He descobert,
sense causa justa, defectes greus d’altres persones
28. He parlat o
pensat malament d’algú? He calumniat?
29. Sóc exemplar en
el meu treball?
30. Em preocupo
d’influir -amb naturalitat i sense respectes humans- per fer més cristià
l’ambient al meu voltant? Sé defensar Crist i a la doctrina de l’Església?
31.Faig el propòsit
de plantejar-me de debò la meva formació cristiana i les meves relacions amb
Déu?